Inèdit: Alcher de Clairvaux 6
La intel·ligència és la vista de la ment; la saviesa és el seu gust
Ment es diu de μἡṿἡ. El grec μἡṿἡ es diu lluna en llatí. Igual com la lluna creix i decreix, i es canvia en diversos estats, però es restableix en el que va ser amb perfecta novetat; així la ment unes vegades introdueix el cap a les coses més altes, altres vegades decideix en les més baixes, altres vegades referint-se a si mateixa, refuta coses falses amb coses veritables; ja es doblega per regir les coses corporals, ja se subjecta a examinar o reflexionar les raons eternes.
La raó és la mirada de la ment per la qual discerneix el bé i el mal, tria les virtuts i estima Déu. La ment capaç de totes les coses i amb la semblança clara de totes les coses, es diu que és totes les coses amb certa potència natural i amb natural dignitat. Per tant, per la intel·ligència comprèn les causes invisibles de les coses, i per les passions del sentit rep les formes visibles i actuals. Ja pel sentit va a la sensible, ja a la intel·ligència és de l'invisible, atreu cap a si mateixa les semblances de les coses, coneix el present, entén l'absent, inquireix el desconegut i descobreix coses noves.
La llum racional i intel·lectual per la qual raonem, entenem i sabem, l'anomenem ment, de tal manera està feta a imatge de Déu, que es forma per la mateixa veritat sense l'oposició de cap essència. Per tot el que s'ha dit, la ment és el que sobresurt en l'ànima: la força més excel·lent de l'ànima és aquella de la qual procedeix la intel·ligència. Generalment entén la mateixa veritat per la intel·ligència, la mestressa per la saviesa. La saviesa és l'amor o millor el gust del bé, ja que es diu del gust. La intel·ligència és la vista de la ment; la saviesa és el seu gust. Aquella es contempla, aquesta delecta.
Quan volem ascendir de l'inferior al superior, primer se'ns presenta el sentit, després la imaginació, a continuació, la raó, l'enteniment i la intel·ligència, i al capdamunt la saviesa. La saviesa de l'home és la pietat, és a dir, el culte a Déu. El sentit és la força de l'ànima que percep les formes presents i corpòries de les coses corporals. La imaginació és la força de l'ànima que percep les formes corpòries de les coses corporals absents. El sentit percep les formes en la matèria, la imaginació fora de la matèria. Allò que es forma des de l'exterior en diem sentit, i allò mateix quan és conduït cap al més íntim, l'anomenem imaginació. La imaginació s'origina del sentit i segons les diversitats del mateix així són les seves variacions.
LIBRO DEL ESPÍRITU Y DEL ALMA cap. 11 PL. XL
La raó és la mirada de la ment per la qual discerneix el bé i el mal, tria les virtuts i estima Déu. La ment capaç de totes les coses i amb la semblança clara de totes les coses, es diu que és totes les coses amb certa potència natural i amb natural dignitat. Per tant, per la intel·ligència comprèn les causes invisibles de les coses, i per les passions del sentit rep les formes visibles i actuals. Ja pel sentit va a la sensible, ja a la intel·ligència és de l'invisible, atreu cap a si mateixa les semblances de les coses, coneix el present, entén l'absent, inquireix el desconegut i descobreix coses noves.
La llum racional i intel·lectual per la qual raonem, entenem i sabem, l'anomenem ment, de tal manera està feta a imatge de Déu, que es forma per la mateixa veritat sense l'oposició de cap essència. Per tot el que s'ha dit, la ment és el que sobresurt en l'ànima: la força més excel·lent de l'ànima és aquella de la qual procedeix la intel·ligència. Generalment entén la mateixa veritat per la intel·ligència, la mestressa per la saviesa. La saviesa és l'amor o millor el gust del bé, ja que es diu del gust. La intel·ligència és la vista de la ment; la saviesa és el seu gust. Aquella es contempla, aquesta delecta.
Quan volem ascendir de l'inferior al superior, primer se'ns presenta el sentit, després la imaginació, a continuació, la raó, l'enteniment i la intel·ligència, i al capdamunt la saviesa. La saviesa de l'home és la pietat, és a dir, el culte a Déu. El sentit és la força de l'ànima que percep les formes presents i corpòries de les coses corporals. La imaginació és la força de l'ànima que percep les formes corpòries de les coses corporals absents. El sentit percep les formes en la matèria, la imaginació fora de la matèria. Allò que es forma des de l'exterior en diem sentit, i allò mateix quan és conduït cap al més íntim, l'anomenem imaginació. La imaginació s'origina del sentit i segons les diversitats del mateix així són les seves variacions.
LIBRO DEL ESPÍRITU Y DEL ALMA cap. 11 PL. XL
|
|
20/05/2017 09:00:00