Inèdit: Alcher de Clairvaux 10

L'ànima racional supera totes aquelles coses que són creades per Déu; i està pròxima a Déu quan és pura, i quan s'uneix a Ell per la caritat, en tant que en certa manera inundada per la llum de l'intel·ligible no està il·lustrada pels ulls corporals sinó principalment per si mateixa. És a dir, per la intel·ligència percep a Déu, en el qual hi ha la perfectíssima bellesa i la beatífica visió, per la qual es fa benaurada.

Aparta de la seva consideració totes les notícies que percep pels sentits extrínsecs del cos. Qualsevol cosa corporal i les seves semblances, que el sentit i la imaginació graven en la memòria, quan es fan presents en recordar-les, pertanyen a l'home exterior i l'ànima les percep com notícies de les coses exteriors. Quan no hi ha res més present a la ment que el seu propi interior, es veu en si mateixa, amb una presència no simulada sinó veritable. Cap altra cosa coneix tant la ment com allò que està davant d'ella; i res està tan a prop de la ment com ella de si mateixa.

Coneix que viu, que recorda, que vol, pensa, sap i jutja. Totes aquestes coses les coneix en si mateixa, no les imagina com si les toqués fora d'ella per algun sentit del cos, com es toquen les coses corporals (...) Quan vol entendre de les coses divines, o de Déu, o de si mateixa, o considerar les seves virtuts, s'abstreu de totes les sensacions del cos, que no l'ajuden sinó per sentir les formes i colors; i es contempla amb l'esperit i amb la raó, i ascendeix a Déu per la meditació i la contemplació. Déu descendeix a ella per la revelació i la divina inspiració.

La meditació és l'estudiosa investigació de la veritat oculta. La contemplació és l'alegre admiració de la veritat evident. La meditació està il·luminada per la revelació divina perquè conegui la veritat; i a la contemplació la inflama la divina inspiració, perquè l'estimi. El cos puja a l'esperit pel sentit i la imaginació.
 
LIBRO DEL ESPÍRITU Y DEL ALMA cap. 34 PL. XL