Formes d'ocultar la realitat

"La realitat simplement és, la idea s'elabora. Entre les dues s'ha d'instaurar un diàleg constant, evitant que la idea acabi separant-se de la realitat. És perillós viure en el regne de la sola paraula, de la imatge, del sofisma. D'aquí que calgui postular un tercer principi: la realitat és superior a la idea. Això suposa evitar diverses formes d'ocultar la realitat: els purismes angèlics, els totalitarismes del relatiu, els nominalismes declaracionistes, els projectes més formals que reals, els fonamentalismes ahistòrics, els eticismes sense bondat, els intel·lectualismes sense saviesa." (Evangelii gaudium n.231)

Què són els totalitarismes del relatiu?

Doncs és quan “tot és relatiu” menys que “tot és relatiu”. Un gran dogma actual que confon la tolerància amb la indiferència més absoluta. Es tracta d’una greu confusió respecte de les possibilitats de conèixer –amb esforç- la veritat de forma que el progrés no es fonamenti en el desànim sinó en les capacitats que tothom posseeix per a avançar. El relativisme moral és cínic perquè, sota l’aparença de “buenismo”, el que s’amaga és una fallida de les pròpies possibilitats. El “tot s’hi val” té com a contraoferta la necessitat d’escollir lliurement el que és millor.

I què té a veure amb això els “nominalismes”?

Doncs consisteix en amagar la ignorància i la indolència en la xerrameca. Es tracta de parlar molt per no dir res de res. La abundància de diàleg en lloc de la veritable comunicació, i el soroll del bla, bla, bla en lloc de l’esforç. Nominalista és qui pensa canviar la realitat canviant les noms de les coses sense conèixer el que signifiquen. Dir que el mal de ronyó és un còlic nefrític solament es dir en grec el dolor que tens, però no el cura. La realitat és més important que les paraules...

I els “eticismes sense bondat’?

És pretendre una civilització pacífica fonamentada en una excessiva confiança en les forces de la naturalesa humana. És ignorar que al costat de les possibilitats de bé que tenim, ignora la força del mal i del pecat que hi ha en nosaltres. De fet, no serà possible una pau duradora sense el fonament de la veritable justícia. Els “valors” –per altra banda tan importants- no duren sinó es fonamenten en les virtuts. Per a molts creients apostar pels valors pot significar una abdicació de la seva fe en la necessitat de la redempció i la salvació que esperem de Jesucrist.