El sexe importa

Com afirma Juan de Sahagún Lucas , a Las dimensiones del hombre "la condició sexuada és una de les condicions existencials de la persona humana". L'home assumeix totes les funcions dels éssers vius, com la nutrició, el creixement o el coneixement, però les realitza de forma humana, és a dir, de manera racional i lliure. La funció reproductiva, segons això, és més que un instint automàtic de garantir l'espècie. També la sexualitat humana és racional i personal i en ella s'expressa tota la persona. En tota concepció monista de la persona es menysprea el sexe a favor de l'esperit o s'oblida la dimensió espiritual de la persona. O bé el cos es redueix a mer instrument o bé no se li reconeix la seva dimensió personal.

D'aquí la importància d'insistir en la identitat i unitat del propi subjecte.

Cos i esperit són una totalitat unificada que és la persona humana. Però aquesta existeix necessàriament com a home o com a dona, ja que la persona està existencialment sexuada. La sexualitat no és un simple atribut sinó una manera de ser de la persona humana. La masculinitat o la feminitat caracteritzen tots els components de la unitat personal composta de cos i esperit que anomenem home o dona. No és un tema merament biològic ni es pot reduir a la genitalitat. En l'ésser humà totes les funcions orgàniques estan incorporades a la racionalitat. Ser home o dona no és separable de ser persona, ja que comporta una manera d'estar al món i de relacionar-se amb els altres. La condició d'home o dona pertany tant a l'àmbit de la biologia com a l'esperit.

El sexe està inserit en el conjunt de la persona humana tant en la configuració cromosòmica i diferenciació fisiològica i anatòmica com en els diferents traços psicològics, afectius i cognitius, ja que la sexualitat no afecta solament al cos sinó també l'esperit.
 
Com assenyala B. Castilla y Cortázar, a Persona femenina, persona masculina, la sexualitat modula la psicologia i la vida intel·lectiva si bé es tracten més de diferències d'intensitat o tonalitat que de presència o absència de característiques pròpies. La sexualitat està orientada a expressar i realitzar la tendència de l'ésser humà a l'amor. Està al servei de la comunicació interpersonal. Com a modalitat de relacionar-se i obrir-se als altres, la sexualitat té com a fi intrínsec l'amor. El caràcter relacional de la persona humana té la seva màxima expressió en la sexualitat entesa com a "do d'un mateix".
 
El regal és un do d'algú propi que expressa l'amor. En la donació sexual s'expressa la donació de tot l'ésser, atès que el cos no és una cosa que es posseeix com una cosa, sinó que ens converteix com a persones. Amb el llenguatge de la sexualitat estem manifestant la donació i el lliurament ple al ser estimat. Tindrem ocasió de descobrir -en el pla de l'antropologia teològica- el "llenguatge del cos" quan aquest està constituït en temple de l'Esperit Sant, ja que ens ofereix una lectura de l'amor sexual absolutament inassequible a les soles forces de la raó natural. La sexualitat és una cosa de per si valuós pel fet de pertànyer a la intimitat de l'humà i no solament per complir una determinada funció biològica reproductora.
 
La sexualitat no té només un caràcter biològic sinó existencial. Entre les persones humanes -al contrari dels animals en els quals l'atracció només es dóna quan són fèrtils- l'atracció sexual no depèn estrictament de l'efectiva capacitat reproductiva, sinó que l'atracció neix d'una experiència misteriosa. Com afirma C. Cafarra en la seva Ética general de la sexualidad, la descripció de la sexualitat des del punt de vista merament fisiològic suposa una visió escapçada de la persona. És curiós que això mateix passa amb altres comportaments típicament personals, com el somriure, que també sobrepassa les coordenades espai-temps i s'expliquen per la transcendència pròpia d'un ésser espiritual. El gest sexual és manifestació pròpia d'un tipus d'amor especial. Enamorar-se és trobar de sobte una persona que és bonica com cap i alhora algú sense el qual és impossible la nostra felicitat. L'eros és la forma de relació interpersonal en la qual la sexualitat troba el seu més clar sentit. És un amor-do que es transforma en amor-necessitat.
 
 
L'enamorat o enamorada necessita l'estimat o estimada però al mateix temps ho afirmen de la manera més enèrgicament benevolent. L'enamorat veu l'altre com un do i d'aquí neix la commoció, l'alegria i l'amor. Com encertadament assenyala Julián Marías: "La condició sexuada introdueix una mena de" camp magnètic "en la convivència (no és casual que, des del descobriment dels fenòmens magnètics, s'hagi recorregut amb freqüència a la metàfora del magnetisme per suggerir l'atracció o fascinació del sexe); la vida humana en plural no és ja "coexistència" inert, sinó convivència dinàmica, amb una configuració activa. L'home i la dona, instal·lats cadascú, en el seu sexe respectiu -literalment respectiu, perquè cada un ho és respecte a l'altre, cadascun consisteix a "mirar" (respicere) a l'altre-, viuen la realitat sencera des d'ell. Aquesta instal·lació és prèvia a tot comportament sexual. És la forma de sensibilitat o "transparència" que afecta aquesta forma de realitat que és la disjunció o tensió sexuada, suposat de tota activitat sexual, com la sensibilitat en general és el supòsit de tot coneixement. És l'àmbit en què s'originen els comportaments sexuals o asexuals, però mai «asexuats», perquè aquests no existeixen. La condició sexuada, per ser una instal·lació, penetra, impregna i regula la vida íntegra".