El rostre de l' altre

La sexualitat està orientada a expressar i realitzar la tendència de l’ésser humà a l’amor. Esta al servei de la comunicació interpersonal. En tant que modalitat de relacionar-se i obrir-se als altres, la sexualitat te com a fi intrínsec l’amor.

El caràcter relacional de la persona humana te la seva màxima expressió en la sexualitat entesa com a “do d’un mateix”. El regal es un do de quelcom propi que expressa l’amor. En la donació sexual s’expressa la donació de tot l’ésser, dóna’t que el cos no es quelcom que es posseeix com a cosa, sinó que ens constitueix com a persones.

Amb el llenguatge de la sexualitat estem manifestant la donació i l’entrega plena a l’ésser estimat. La sexualitat és quelcom de per sí valuós pel fet de pertànyer a la intimitat de l’ésser humà i no solament per a complir una determinada funció biològica reproductora. La sexualitat no te solament un caràcter biològic sinó existencial. Això es veu: perquè entre persones humanes –al contrari dels animals en els quals l’atracció només es dona quan son fèrtils- l’atracció sexual no depèn estrictament de la efectiva capacitat reproductiva; i perquè, l’atracció entre humans neix d’una experiència misteriosa.

La descripció de la sexualitat al igual que amb el somriure, l’aspecte merament fisiològic suposa una visió escapçada de la persona. La tendència de l’amor és ultrapassar les coordenades espai-temporals.

L’amor madur no és un sentiment passatger sinó un interès personal encaminat a la donació exclusiva i perpetua. El gest sexual és manifestació pròpia d’un tipus d’amor especial i la expressió més intima de la persona.

Enamorar-se és trobar de sobte una persona que és bonica com cap i a la vegada algú sense qui és impossible la nostra felicitat. L’eros és la forma de relació interpersonal en la qual la sexualitat troba el seu sentit. És un amor-do que es transforma en amor-necessitat.

L’enamorat/da necessiten l’estimat/da però al mateix temps l’afirmen del mode més enèrgicament benvolent. En l’enamorament hi ha un contingut (una persona concreta) i un continent (estat psíquic del tot especial). L’enamorat veu l’altre com a do.

Enamorar-se produeix tres sentiments: commoció, alegria i amor.

Les relacions interpersonals són el veritable escenari de l’existència humana. La persona humana és un ésser constitutivament dialogant. La persona sense les altres persones es frustraria, dons les seves capacitats de dialogar no trobarien destinatari.

La persona no està feta per estar sola. Tant en la socialització primària de la família com en la secundaria, de l’escola o els amics, l’home necessita les altres persones per a reconèixer-se a ell mateix. No hi ha jo sense tu amb rostre. Sense relacions interpersonals l’home quedaria incomplet. La necessitat d’integració en el grup i l’afany de ser reconegut manifesten la condició dialogal de la persona.