El perdó d'un deute impagable

b) Regularitzar els comptes

A la segona escena, la crueltat del servent creditor respecte a un company és subratllada amb duresa des del començament: «Prenent-del coll fins a ofegar-», seguit de l'imperatiu «Paga el que deus» (v.28). El servent no demana altra cosa que el que li correspon: és una qüestió de justícia i no caldria dir res si ell, una mica abans, pel que fa a si mateix no hagués suplicat una manera d'actuar diferent. Mitjançant la remissió del deute, en efecte, el servent no havia rebut només un do de misericòrdia, sinó que havia estat introduït també al cor del senyor, la manera diferent de valorar el deute i el deutor havia estat per ell mateix anhelat. En aquest cor la justícia no és solament proporcional al deute. Fent que participi de la pròpia compassió, el senyor li havia demostrat que la misericòrdia era possible i realitzable, atenent la seva súplica més enllà de tota esperança. De manera sorprenent, és amb la condonació del deute com el rei ha volgut començar la regulació dels comptes!

Fet partícip del cor del rei i experimentada la seva misteriosa justícia, el servent hauria pogut estendre als altres aquesta misericòrdia: hauria pogut i, per tant, cal. La súplica d'ajornament per part del company deutor (v.29) és exactament paral·lela a la que ell havia fet al senyor (v.26), però no obté l'efecte esperat i, en aquest punt, cal. La crueltat del servent és, per això, injustificable! El company deutor és ficat a la presó «fins que pagués el que devia» (v.30).

c) El judici final

L'últim acte de la paràbola s'obre amb la reacció dels altres «servents». Estan «molt entristits»: una barreja de dolor i de tristesa. La preposició syn (l·lit. amb) expressa un particular vincle que uneix a aquests servents entre si. Constitueixen un grup cohesionat al servei del rei-jutge. Com a tals, respecte al seu servei, és d'ell de qui reben les directrius a què s'han d'atendre. Els servents no poden sinó assumir la perspectiva del senyor: la de la compassió. Precisament amb ella valoren l'actuació del servent sense misericòrdia, per això «van anar a explicar al seu senyor tot el que ha passat» (v.31). A diferència del servent cruel, en els «servents» la misericòrdia del senyor ha reformulat el sentit de la seva justícia: és aquesta la que constitueix la norma que regula les seves relacions i el seu servei.

Mancat de misericòrdia, el servent despietat ha ignorat tot el que el senyor li havia concretament ensenyat i s'ha allunyat dels propis companys. «La seva Ell va fer cridar i li va dir: Servidor dolent»: un serf malvat no pot estar al seu servei, és només «un home» lloc davant ell. D'aquesta manera es perfila la identitat de la comunitat cristiana: els deixebles del Senyor constitueixen una fraternitat basada en la misericòrdia que el Senyor vessa sobre ella i que té en la remissió dels pecats el seu regulador fonamental. El perdó il·limitat i incondicionat determina les relacions fraternes, activant un servei que troba en la misericòrdia seu element inspirador.

Així, la dinàmica del Regne de Déu es realitza en el món, transfigurant cristològicament a «home» en «servent», a imatge d'aquell que «era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va despullar de si mateix prenent la condició d'esclau i es féu semblant als homes i apareixent en el seu port com a home; i es va humiliar a si mateix obedient fins a la mort i mort de creu» (Flp 2,6-8). En no deixar-se portar pel dinamisme de l'amor misericordiós del senyor, el servent es troba implicat en un epíleg dramàtic i desastrós.

La sentència del senyor procedeix segons un criteri de justícia que precisament el servent ha adoptat respecte al seu company. La declaració del rei: «jo et vaig perdonar tot aquell deute perquè m'ho vas suplicar» demostra que per a ell la súplica del servent era una oració que havia arribat, d'altra banda, directament al seu cor. Segueix una pregunta retòrica: «No t'havies de compadir del teu company, de la mateixa manera (gr. os kai, valor comparatiu) que jo m'havia compadit de tu?» (v.33). Entrant en la misericòrdia del senyor, el servent havia d'haver imitat el seu cor i tenir pietat del company, deixant-se portar per aquesta compassió desbordant i incondicionada de la qual es va beneficiar.

La conclusió és amarga i desconcerta tant com la misericòrdia inicial: «I, indignat, els va lliurar als botxins fins que pagués tot el que li devia». Al capdavall, el senyor es relaciona amb el servent segons els desitjos que aquest li ha anat expressant: suplicant, ha mogut el cor del senyor a la misericòrdia; pretenent que es deu, ha mogut la seva justícia, una justícia que, com que no (...) en compte la immensitat del deute, es converteix en la seva ruïna. El relat posa també en relleu que el rostre de Déu, compassiu o enfurit, es reflecteix en el rostre dels seus servents: «compassiu» quan es realitza l'amor fratern, «disgustat» quan la misericòrdia no troba espai.

En fi, en aquesta paràbola emergeix una dinàmica del perdó en tres temps: en primer lloc, hi ha el perdó immerescut i immens del senyor cap al servent, en un segon moment s'estén donant forma a les relacions dels que estan al servei del senyor, al final la fraternitat que d'aquest perdó brolla i s'alimenta es converteix, al seu torn, en base i referència per a un judici final. Es tracta d'un desenvolupament que té la seva arrencada i el seu compliment en la figura del senyor, però el recorregut implica els servents, comprometent a viure segons el «cor» d'aquell que es mostra infinitament misericordiós.

Les paraules conclusives de Jesús responen a la pregunta inicial de Pere: «Això mateix (gr. os kai, valor consecutiu) us tractarà el meu Pare celestial si no perdona de tot cor cadascun al vostre germà» (v.35). El perdó brolla de la remissió d'un deute impagable, que es realitza en virtut de l'amor del Pare celestial. Aquest mateix amor estimula també «el cor» del cristià a assumir amb sinceritat i bona voluntat la lògica del perdó entre germans: és el compromís amb el qual la comunitat creient viu l'experiència de fraternitat com a servei.