El pensament pensat no pensa

El supòsit empirista es fonamenta en la reducció materialista del pensament a l'activitat cerebral. És evident que hi ha relació entre intel·ligència i activitat cerebral però és important distingir les diferents explicacions possibles d'aquesta relació sense sucumbir als prejudicis materialistes que tan sovint es donen per absolutament demostrats.

El monisme fisicalista defensa la teoria de la identitat entre els estats mentals i els processos neuronals. El materialisme emergentista sosté que la ment emergeix del cervell si bé aquest és irreductible al purament biològic. Es tracta d'un brollar que s'explica evolutivament. Per al funcionalisme, la singularitat dels estats mentals és únicament una conseqüència del seu paper funcional dins del sistema cerebral complet.

En aquest sentit el cervell és equiparable a un ordinador. Hi ha una irreductibilitat dels processos neuronals i, per tant, una distinció entre l'activitat cerebral de recepció de dades i l'activitat mental de la percepció conscient. En moltes d'aquestes explicacions la relació entre intel·ligència i cervell pateix d'un prejudici empirista i materialista.

És del tot obvi que la intel·ligència necessita el cervell, però únicament com a causa instrumental. És a dir, no hi ha pensament sense procés neuronal però una neurona no és un pensament. D'aquí que siguem nosaltres els que pensem els pensaments que tenim i no ells que ens "pensin" a nosaltres. Com jocosament adverteix Leonardo Polo "el pensament pensat no pensa".

És l'home el que pensa amb el seu cervell i no aquest el que pensa autònomament. J.A. Marina, en Teoria de la intel·ligència creadora, adverteix que pensem quan volem pensar. I la unió de l'activitat intel·lectual amb l'acte internament lliure és una tesi llargament exposada per Joseph Maréchal, i en general per tota l'escola transcendental de Lovaina, que va insistir que el circuit que es dóna entre intel·ligència i llibertat demostra que ens trobem davant d'un circuit espiritual de la nostra pròpia activitat conscient.

Podem superar el prejudici materialista si atenem degudament a la reflexivitat que la nostra consciència té sobre el propi subjecte. L'ull no es veu però l'enteniment es coneix a si mateix. D'altra banda, és condició de la intel·ligència romandre potencialment oberta a l'infinit i en canvi, tot el material és finit. I finalment, el pensament és capaç de conèixer coses universals, irreals o fins i tot contradictòries o negatives com la res.


Això no podria donar-se si el pensament fos únicament material, ja que no hi ha realitat material que sigui universal, irreal, o negativa. El debat sobre la intel·ligència humana i el materialisme empirista va afectar també a la consideració de les diferències entre el llenguatge animal i el llenguatge humà. El llenguatge humà és una activitat intel·ligent. Com afirma E. Sapir, a Language, el llenguatge és "un mètode exclusivament humà, no instintiu de comunicar idees, emocions i desitjos per mitjà d'un sistema de símbols produïts de manera deliberada".

El llenguatge humà no ve de l'instint, ni es transmet genèticament. No es tracta d'un element natural sinó cultural o convencional. El llenguatge animal és icònic, és a dir, manté una relació simple i directa entre el signe i el missatge, mentre que el llenguatge humà és digital, és a dir, la relació entre signe i missatge és convencional o arbitrària.
 

Els signes del llenguatge humà són escollits per l'home de manera deliberada. I, finalment, el nombre de missatges dels quals és capaç el llenguatge humà és il·limitat, mentre que els animals només tenen un nombre fix i limitat de missatges que romanen inalterables. Davant aquests pressupostos materialistes cal mantenir el pensament mateix com una forma de llenguatge.

El llenguatge humà existeix perquè l'home, com afirma, Heidegger, és un ens que parla, que és capaç de conèixer i manifestar els seus estats sensibles i interiors. El llenguatge és vehicle i expressió del pensament perquè l'incorpora dins de si mateix.

Com afirma E. Gilson, a Elementos de filosofia cristiana, "Entendre el significat d'una paraula és conèixer. El significat comprès d'una paraula és coneixement", de manera que el pensament i llenguatge són inseparables; parlar i pensar es donen alhora.

Com afirma J.A. Marina: "la voz humana no es solo sonido, ni siquiera sonido personal: es palabra, voz significativa, decía Aristóteles. La voz “dice” algo a alguien respecto de las cosas. Es el elemento del “sentido”, de la significación, y esto quiere decir de las interpretaciones. Esta es la función primaria de lo auditivo. Se dirá que en principio nada se opone a que la comunicación significativa se efectuase de un modo visual o táctil; la especie humana podría ser sorda y muda, y sin embargo podría haber convivencia y significación en principio, en efecto; esto quiere decir en el nivel de la estructura analítica; en el de la empírica, en el de la antropología, no: la audición es el modo empírico de la convivencia humana.

Por eso es lenguaje -no se olvide que todos los que se llaman metafóricamente “lenguajes”, o “metalenguajes” se derivan del lenguaje real y solo son inteligibles desde él, que todo otro “lenguaje” se estipula o constituye hablando-. Todo el pensamiento, incluso el pensamiento solitario, está fundado en el lenguaje y, por tanto, en el oído. Lo que la vista es para la estructura de la mundanidad, el oído lo es para la de la significación, y por tanto para el sentido intrínseco de la vida humana. Esta, en cuánto convivencia comprensiva, acontece auditivamente. Y lo mismo que antes dije del ciego habría que decir del sordo o del sordomudo, los cuales socialmente viven en un mundo auditivo”. (Julián Marías., Antropologia metafísica., Ediciones Revista de Occident. Madrid)