El fariseu i el publicà

Qui és just davant Déu i com som justificats?

La paràbola del fariseu i el publicà al temple està explicada per rebutjar l'apropiació indeguda de la justícia que porta a jutjar i menysprear els altres. La paràbola està col·locada immediatament després d'aquella sobre la pregària, però ara el panorama és més ampli perquè s'introdueix la qüestió de la justícia entre Déu i els éssers humans. Amb fi art psicològic, el Jesús de Lluc s'endinsa, un cop més, en els meandres del cor humà, valora els pensaments i sentiments que fa aflorar des de l'interior: Va dir també a alguns que es refiaven de ser justos i menyspreaven els altres, aquesta paràbola: «Dos homes van pujar al temple a pregar; un era fariseu, un altre publicà.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior d'aquesta manera: "Oh Déu! Et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, rapaços, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuni dues vegades per setmana, dono el delme de tots els béns". En canvi, el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: "Oh Déu! Compadiu-vos de mi, que sóc pecador!". Us dic que aquest va baixar a casa seva, i no. Perquè tot el que s'enalteix serà humiliat; i el qui s'humilia serà enaltit».
 
1. Un fariseu i un publicà

L'escena es desenvolupa al temple, al qual pugen els dos protagonistes, que romanen anònims. Els dos homes són elegits no per condemnar o premiar els grups als quals pertanyen, sinó per donar una idea dels caràcters representats en la paràbola. No perquè un pertanyi al moviment dels fariseus ha de ser considerat un superb, ni perquè l'altre sigui un recaptador d'impostos és humil. No són els seus orígens els que els fan justos o pecadors, sinó la seva manera de relacionar-se amb Déu i amb el proïsme.

El temple de Jerusalem és el lloc de la trobada: fins que va ser destruït pels romans l'any 70 dC era un dels fonaments de la pietat jueva i es destinava, entre altres coses, a l'expiació i el perdó dels pecats. Com de costum, la paràbola presenta una relació triangular: un fariseu, un recaptador i Déu, al qual es dirigeixen. El tercer punt és tan important com els altres dos: les dues oracions comencen amb «Oh Déu» (Lluc 18,11.12) i al final és justificat per Déu recaptador i no el fariseu (Lluc 18,14). No obstant això, són contraposades les actituds i les oracions dels protagonistes. Els dos es dirigeixen al mateix Déu, però tenen una idea i una actitud oposades. El fariseu prega dret, mentre que el publicà no té el valor d'aixecar els ulls al cel i es colpeja el pit. Encara més oposat és el contingut de les seves oracions: en el grec de l'evangeli el fariseu utilitza vint-i paraules, mentre que el publicà utilitza només sis.

El fariseu dóna gràcies a Déu perquè no és com els altres homes, que són lladres, injustos i adúlters, ni com el publicà que està resant a convenient distància. Subtil i penetrant és la ironia en l'oració del fariseu: no recorda als altres per encomanar-los al Senyor, sinó per menysprear i condemnar-los, precisament com aquells que són citats abans de la paràbola (Lc 18,9). Des del moment que es considera impecable, el fariseu comet un dels pecats més greus: es posa en el lloc de Déu per condemnar al proïsme.

Sense cap pudor recorda la seva excessiva observança de la Llei. Mentre que segons el Llibre del Levític 16,29-31, el dejuni és obligatori el dia de l'expiació, el fariseu de la paràbola dejuna dos dies per setmana. I si la dieta alimentària preveu menjar aliments purs excloent, per exemple, carn de porc, ell paga el delme de qualsevol adquisició. El seu és un perfecte exemple de qui s'enalteix davant Déu. Amb actitud penitencial, el recaptador es limita a dir: «Oh Déu! Compadiu-vos de mi, que sóc pecador!» (V.13). La seva pregària diu l'essencial en poques paraules: conté el reconeixement de la culpa i la petició de l'expiació per aconseguir el perdó. La seva pregària penitencial és com la del Salm 79,9: «Salva'ns, esborra els nostres pecats, per causa del teu nom».

2. El tomb de la situació

Quan es tracta de fer el balanç, Jesús es dirigeix als oients i evidència, en poques pinzellades, el canvi de la situació. Qui torna a casa justificat és el publicà i no el fariseu, perquè tot el que s'enalteix serà humiliat, però el qui s'humilia serà enaltit. Qui exalça els humils i humilia els superbs és Déu que, com canta Maria al magníficat, «va dispersar als que són superbs en el seu propi cor; derrocar als poderosos del soli i exalta els humils» (Lluc 1,51- 52). Pertany a la manera d'actuar de Déu enderrocar als superbs del soli i exaltar els humils sobre aquells que, com el fariseu de la paràbola, necessiten trepitjar la dignitat dels altres per enaltir. Arrogant ha estat l'actitud del fariseu, humil la del recaptador. No obstant això, la llarga oració, el fariseu no és justificat, mentre que ha estat suficient la breu pregària del recaptador per tornar a casa justificat. Què és el que ha determinat la bolcada de la situació? Ja que han estat elegits dos caràcters típics, la paràbola gira al voltant de dos posicionaments.

A la primera part és decisiu el posicionament en l'oració del fariseu: no en té prou enaltir-se davant Déu; necessita confrontar-se amb els altres per menysprear. El punt focal està en l'expressió «ni tampoc com aquest publicà» (v. 11). La resta de la seva pregària no és deplorable; és més, és la d'un home amb zel per la Llei i per les tradicions jueves. El que fa que torni a casa sense ser justificat és el menyspreu pel publicà: el jutja ignorant el seu penediment i la seva pregària, donada la distància que el separa d'ell. També la segona part conté el posicionament en l'oració del recaptador: «Oh Déu! Aneu-vos-en de mi, que sóc pecador!» (V.13).

El recaptador no busca un atenuant del tipus: «Ja que el meu ofici és considerat impur, tracte de treure el menor profit»; o bé «Tinc una família a mantenir i no puc canviar de feina». Més aviat es presenta davant Déu amb un cor nu. En una oració brevíssima expressa tot el que agrada a Déu: el reconeixement de la culpa, l'expiació i la confiança en el perdó. Reconèixer-pecador davant Déu és la condició necessària per a ser justificat, d'una altra manera preval l'arrogància del que es considera impecable.