Darrera solitud

Darrera solitud de la persona quan no hi és Déu en l'ànima

Fatigat del desert de quimeres i enganys,
i decebut de les seves ensarrones i estafes,
et trobaves aturat a ran del camí.
Amb els ulls dels sentits closos per fora,
captiu al bell mig de tu,
et dolia l’ànima presonera en la fosca de dins.
Abandonares a la nostàlgia del temps
les engrunes d’èxits atapeïts de buit,
els trossets de desitjos de fang esquerdats,
alguns bocins d’orgull passat.

Et decebia tota fugida de tu cap al món
si havies de retornar de nou vençut
fins al melic en què t’ofegaves.
No passava ni un bri d’aire fresc de llibertat
pel celobert del teu habitacle tancat,
que et retornés l’alè en l’ambient tan carregat
que a tothora respiraves.

No descobries res de nou fora de tu,
i et pesava molt aquest anar i tornar,
desencisat i trist,
de tu mateix a tu.
Fa angunia viure una vida
que solament vius tu,
i dóna una solitud molt sola.
Tip d’arrossegar-te contínuament,
i aturat a ran del camí pel que caminaves,
et sentires molt sol dintre teu.

Solament et trobaves segur al centre de tu,
isolat dins la teva cambra fosca tan estreta,
en la soledat muda on tan sols estaves tu,
sol en la teva darrera solitud. 

Joan Martínez Porcell, LLengua de Foc

---

26/06/2014 09:00:00