Crida a la santedat

El cristià és sant perquè ha nascut de Déu, que és Sant. I és que el Pare, per generació, comunica al Fill la seva pròpia vida, que és santa. Vegem això partint de l'analogia fonamental de la vida humana. L'home és racional, és lliure i capaç de riure, perquè en el naixement ha rebut del seu pare la naturalesa humana, és a dir, la qualitat d'animal racional, lliure, capaç de riure. Si després l'home no viu racionalment, si no riu, o si esclavitza la seva llibertat pel vici, això no canvia el seu estatut ontològic: segueix sent un home, encara que no visqui com a tal, i cap animal pot arribar ni de lluny la possibilitat de perfecció que hi ha en ell. Doncs bé, de manera semblant, els fills de Déu són sants, caritatius, forts, perquè Déu és sant, és caritat, és fort. Si després el cristià viu "segons l'Esperit, i no segons la carn" (Rm 8,9), viu segons el seu ésser; però si viu segons la carn, és a dir, "a l'humà" (1 Cor 3,3), es degrada i corromp.

Déu, font de vida, comunica a la creació diversos nivells de vida, sigui vegetativa, animal o humana. La vida humana integra les altres, i ho fa en una síntesi qualitativament superior, caracteritzada per la raó i el voler lliure de la voluntat. L'humà perfecciona l'animal i vegetatiu, no el destrueix. Déu, font de vida, comunica a la Redempció una nova participació en la vida divina, caracteritzada per un nou coneixement que se'ns dóna a través de la fe i una nova capacitat d'estimar a través de la caritat. I aquesta vida ha d'integrar els altres nivells de vida, perfeccionant, elevant, sense destruir-los.

El catecisme ens recorda la crida a la santedat: "Sabem que en totes les coses intervé Déu per bé dels qui l'estimen...als quals per endavant va conèixer, també els ha destinat a ser imatge del seu Fill, perquè fos ell el primer d'una multitud de germans, i als que ha predestinat, a aquests també els va cridar, i als que va cridar, a aquests també els va justificar, als que va justificar, a aquests també els va glorificar "(Rm 8,28-30). "Tots els fidels, de qualsevol estat o règim de vida, són cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de la caritat" (LG 40). Tots són cridats a la santedat: "Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte" (Mt 5,48): Per aconseguir aquesta perfecció, els creients han d'emprar les seves forces, segons la mesura del do de Crist, per lliurar-se totalment a la glòria de Déu i al servei del proïsme. Ho faran seguint les petjades de Crist, fent-se conformes a la seva imatge, i sent obedients en tot a la voluntat del Pare. D'aquesta manera, la santedat del Poble de Déu produirà fruits abundants, com ho mostra clarament en la història de l'Església la vida dels sants (LG 40). El progrés espiritual tendeix a la unió cada vegada més íntima amb Crist. Aquesta unió es diu "mística", perquè participa en el misteri de Crist mitjançant els sagraments - "els sants misteris" - i, en ell, en el misteri de la Santa Trinitat. Déu ens crida a tots a aquesta unió íntima amb ell, encara que gràcies especials o signes extraordinaris d'aquesta vida mística siguin concedits només a alguns per així manifestar el do gratuït fet a tots". (Catecisme de l'Església Catòlica. Nn. 2013-2014)

El nen és persona racional, però encara no té ús de raó. Per això tot just viu com un home, sinó com un animal. En efecte, l'espontaneïtat habitual del nen no és la que correspon a l'ésser humà com a tal, sinó la que procedeix de l'ànima animal. Ara bé, tot i això, el nen és animal racional, i ja des de molt petit té la capacitat de ser conduït per persones adultes cap a conductes pròpiament humanes, com, per exemple, menjar amb coberts, donar a un altre un objecte, etc. Tot això que li resulta al nen més o menys laboriós, imposat des de fora, seria simplement impossible en un animal. Això sí, quan cessa l'estimulació dels adults, el nen, abandonat a si mateix, deixa de conduir-se de manera humana i recau en la seva espontaneïtat animal. Ja es veu que encara no li funciona del tot l'ànima com humana, sinó com a animal; i això és així amb l'agreujant que l'ànima animal també li funciona deficientment -molt pitjor que a un ànec o a un pollastre-, perquè ell està destinat a viure com a home, i encara no viu com a tal. Aquí es veu la necessitat dels adults a la formació humana dels més petits.

L'adult, per contra, viu mogut habitualment per l'ànima humana, té ús de raó, pensa de manera racional, es mou per lliures decisions, etc. La seva conducta espontània, sense necessitat d'excessives normes externes és ja humana; per exemple, menja com es deu, dóna el que convé donar amb facilitat. I aquests mateixos actes de menjar o d'oferir alguna cosa a algú no només estan millor fets que en el nen, sinó que són actes qualitativament diferents dels del nen, ja que procedeixen d'una consciència racional i un voler lliure, és a dir, provenen de l'ànima humana com a tal. En l'home adult l'ànima humana no actua com a principi extrínsec, impost o relativament violent, sinó d'una forma plenament natural.

La imatge que hem exposat es dóna també en la vida cristiana. El cristià carnal és encara nen en Crist perquè viu a la manera humana (1 Cor 3,1-3). La seva espontaneïtat no procedeix de l'Esperit Sant, sinó l'ànima humana. En aquests començaments de la vida espiritual la seva ànima funciona més com humana que com pròpiament cristiana. És cert que ja posseeix una naturalesa cristiana, i que té la capacitat de ser conduït per normes cap a conductes pròpiament cristianes, com, per exemple, pot anar a missa els diumenges, cosa que seria contradictori a un no creient. Però si cessa aquesta estimulació de normes o de persones, el cristià carnal, abandonat a si mateix, recau en la seva espontaneïtat merament humana, ja que amb prou feines té ús de fe i l'ànima li funciona com humana i molt poc com a cristiana.

El cristià espiritual, en canvi, és ja adult en Crist i viu habitualment mogut per l'Esperit Sant amb una caritat que impulsa els seus actes. La seva conducta espontània és ja cristiana i la seva actuació procedeix de la gràcia de Déu que habita en ell. En aquest sentit, sant Pau anomena "sants" a tots els batejats; tot i que la dinàmica normal és que aquesta santedat ontològica sigui el motor i la força de la santedat psicològica i moral que necessita la nostra col·laboració lliure. I en aquest sentit, el sant "es fa" mitjançant l'acceptació lliure de la voluntat de Déu.

En definitiva, créixer en la gràcia de Crist és deixar que la santificació ontològica del cristià vagi produint en nosaltres una progressiva santificació psicològica i moral. De la mateixa manera que l'ànima humana anima tot el que hi ha en l'home, també la gràcia de Déu anima tot el que hi ha al cristià, la seva ment, la seva voluntat, els seus sentiments, el seu inconscient, el seu cos, etc. Déu ens crida "a ser conformes amb la imatge del seu Fill, perquè aquest sigui el Primogènit entre molts germans" (Rm 8,29).