Comentaris Evangelics: Dimonis, molts

DIMONIS, MOLTS
 
Era un home "posseït per un esperit impur", trist i capcot que sense vida i alegria habitava entre cementiris (Mc 5,1) Això succeïa a l'altra banda de la mar, a la regió dels gerasencs. No és que aquell home no lluités contra la seva situació, és que senzillament no podia amb ella. Irrefrenable, irreflexiu, "moltes vegades" havia intentat trencar les seves cadenes, però sense cap èxit. De fet "ningú" podia subjectar ni amb cadenes. Que terrible situació la de la impotència amb un mateix! Un home bo sense llibertat, amb una existència anodina que transcorria entre cementiris i cadenes, sempre allunyat de tots els que ja s'havien acostumat al seu ostracisme. Es passava el dia cridant, però ningú el sentia, fins i tot es donava cops amb pedres per mostrar externament que no estava content amb ell mateix ni tenia pau al seu interior.

Un dia veu Jesús, es prosternà davant d'ell i li va cridar amb tota la força: "Què tinc jo amb tu, Jesús, Fill de Déu altíssim? Et conjuro pel Déu que no em turmentis." (Mc 5,7) No és aquell home qui parla així, sinó l'esperit que li tenia subjecte qui s'enfronta a Jesús. El Senyor està amb el geraseno i lluita contra el poder immund que li paralitza. Li pregunta el seu nom i respon "El meu nom és Legió, perquè som molts."

I és que són molts els esperits que s'apoderen de la nostra llibertat i l'esclavitzen. En el nostre caòtic desordre interior són "molts" els poders que pertorben la nostra pau sense que cap acció exterior els aconsegueixi eliminar ni suavitzar. Aquest esperit vol mantenir-nos lluny del poder de Jesús perquè l'incomoda la presència d'un més poderós. El dimoni té por al Senyor perquè vol alliberar-nos del maligne. Els "els esperits impurs" demanen a Jesús que els enviï als porcs que s'abalancen per un penya-segat proper.

Aquests esperits que estaven en el noi no sortien d'ell, sinó que venien de fora. De fet, un cop són expulsats la gent del poble comprova com aquell endimoniat està ara "assegut, vestit i amb el seny". A molts els semblava natural haver viscut tota la seva existència amb un seny que sembla natural, únicament perquè sempre ha estat així per a ells, però això de normal no té res de res, sinó que és fruit de l'amor de Déu. Aquell que caminava nu entre tombes i muntanyes ho sabia molt bé i ara per primera vegada es veu protegit dels seus molts dimonis, d'aquells esperits que durant tant de temps s'havien apoderat d'ell. I s'asseu al costat de Jesús, el seu salvador.

Mentre que la gent del poble li demana a Jesús que s'allunyi del seu territori, aquell noi "que havia estat endimoniat li demanava estar amb ell.". Que reacció tan diferent! Aquells que en tota la seva vida s'havien sentit capaços i segurs de si mateixos, s'havien acostumat a suposar que aquell noi no era normal i que si es mostrava d'una manera estranya era per culpa seva. Ells "no volen embolics" amb veritats que alterin la seva aparent pau -i molt menys volen embolics amb els seus porcs-. En canvi, estaven condemnant aquell pobre home a l'ostracisme, a la solitud i al dolor per una culpa immerescuda. Aquí els únics culpables de la situació d'aquell geraseno eren els dimonis dels quals Jesús li lliura. Com no seguir a l'únic que ha percebut el seu mal i la seva impotència davant seu!

Tot ho fa Déu, tot allò que ens sembla que depèn del nostre propi control personal. L'absència d'ordre i pau interior ens llança en mans d'un més poderós que nosaltres i més poderós que el mal legionari que patim. "Vés a casa teva amb els teus i explica'ls el que el Senyor, compadit, ha fet amb tu" (Mc 5, 19)

Sovint pensem que tot el que ens passa ve de nosaltres, del nostre propi esperit natural, de la nostra cultura, el nostre entorn o la nostra llibertat. Però aquesta suposició és falsa. Aquell home que uns dies més tard va trobar Jesús a la sinagoga ens mostra el mateix. Aquest home es va posar a cridar a Jesús: "Ah! Què tenim nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Sé qui ets tu: el Sant de Déu." (Llc 4,34.) Qui parla és l'esperit del Mal del qual Jesús efectivament ha vingut a alliberar-nos. El diàleg -almenys aquest diàleg- no es dóna entre la nostra llibertat i la de Jesús, sinó entre la seva Santedat i el poder del Maligne que ens sacseja. La nostra pobra raó simplement pren nota d'aquest combat que tan a prop nostre succeeix. Jesús llavors va afegir: "Calla i surt d'aquest home", comminant directament al dimoni que, sortint d'aquell home ho va fer "sense fer-li cap mal."

Que gran és el poder de l'amor de Jesús! Tots aquells que van veure aquests successos -i nosaltres que els hem escoltat per la seva testimoniança- ens alegrem de tal paraula que "mana amb autoritat i poder als esperits malignes i surten." Perquè necessitem aquesta paraula de poder i d'amor. I aquesta paraula és Jesús. És una temptació molt freqüent pensar que la culpa personal de la nostra pròpia llibertat és la que causa tots els nostres mals o que el dolor que la vida ens infligeix té una explicació natural. I en molts casos pot ser que sigui així, però no en tots. Acceptar que hi ha realitats espirituals més enllà de nosaltres no hi ha d'espantar, sinó que ens permet entendre l'acció compassiva de Jesús, que lliura un combat en el nostre interior, però no contra nosaltres. Aquesta és l'única actitud que impedeix la salvació de Jesús. Aquest obstacle es diu orgull i en ell van ser els fariseus uns mestres.

Si no escoltem bé la seva paraula i convertim el nostre cor, no entendrem l'acció de Jesús en nosaltres. Per això, en la pròxima entrega comentaré l'afirmació de Jesús:
"Si no us convertiu, tots acabareu de la mateixa manera." (Llc 7, 2)