Comentaris Evangelics. Escoltar a temps
ESCOLTAR A TEMPS
Un va ser acusat de "malversació de béns" (Lc 16,1) L'amo ho enxampa i ell, en veure amenaçat el seu futur, crida els prestadors del seu amo i els va "perdonant" el deute, sense cap autoritat per fer semblant frau. D'aquesta manera, pensa que els prestadors li tornaran el favor més tard o més d'hora. Està clar que el motiu pel qual aquest criat és lloat no és precisament el frau sinó el fet d'haver actuat amb sagacitat davant d'una situació veritablement important.
Jesús ens anima a fer-nos amics amb els diners injustament adquirits. Així crida a les coses d'aquí baix. És a dir, les coses d'aquí no cal prendre-massa seriosament, ja que no són definitives. No és que calgui robar, però seria intel·ligent posar tota la nostra sagacitat en les coses definitives mentre hi hagi temps. El que cal fer és espavilar per aconseguir els béns veritables, que són els del Regne, ja que cal triar entre les coses de Déu i les dels diners, que tenen lògiques incompatibles. Mira que, si al final de la nostra vida, després de tants esforços en comptabilitzar bé els zeros de les coses peribles, no hem atès les úniques necessàries. Quin desastre.
Doncs aquesta ceguesa era justament la del fariseu, tan complidor i meticulós amb els assumptes dels diners que oblidaven la misericòrdia. Estimaven tant el "que s'estima davant els homes, que van oblidar les coses que tenen valor davant Déu".
Precisament ser sagaç és no sucumbir a aquesta ceguesa. Anem a veure: El de "la llei i els profetes arriba fins a Joan" (16), és a dir, fins que ve Jesús i anuncia el Regne. "Des d'aleshores" fins avui "s'anuncia el Regne de Déu", que és una altra cosa, molt diferent i que veritablement val la pena. "Tots els que entren al Regne" s'esforcen a espavilar la seva manera de pensar i el canvien, perquè ja no serveix de res complir tota la llei si no entrem en aquest Regne. La veritable conversió no és fer més coses bones, o altres de semblants sinó les que Déu ens demana a través del seu Fill.
Epuló (Lc 16,19) va ser un "home ric", però no es condemna per això sinó per no veure el "pobre Llàtzer" al seu costat. No és la comptabilitat dels seus béns i la justícia d'aquest món el que el condemna sinó la incapacitat de no valorar els béns del Regne més enllà d'aquesta vida. Així que, en morir, ell ja "havia rebut els seus béns", els béns tant justos com inútils.
Hi ha una gran bretxa entre les dues lògiques, "un gran abisme" que ara som a temps de descobrir. Ara bé, si no escoltem, tot es perdrà. És cruelment fàcil. Simplement cal escoltar. Escoltar la veritat segons el judici de Déu és més intel·ligent i sagaç de triar el poder dels diners injust! Aquesta elecció es manté quan descobreixes que només Déu "jutja el cor". La misericòrdia pot ser inútil per al fariseu, però és la fidelitat que Déu vol perquè "el que s'estima tant davant els homes no té cap valor davant Déu".
Ale doncs, a viure de l'alliberament dels deutes injustes i a ser sagaç per estimar sense "compliment-ments", ja que els diners i el poder no són el bé veritable. I qui riu últim riu millor.
Un va ser acusat de "malversació de béns" (Lc 16,1) L'amo ho enxampa i ell, en veure amenaçat el seu futur, crida els prestadors del seu amo i els va "perdonant" el deute, sense cap autoritat per fer semblant frau. D'aquesta manera, pensa que els prestadors li tornaran el favor més tard o més d'hora. Està clar que el motiu pel qual aquest criat és lloat no és precisament el frau sinó el fet d'haver actuat amb sagacitat davant d'una situació veritablement important.
Jesús ens anima a fer-nos amics amb els diners injustament adquirits. Així crida a les coses d'aquí baix. És a dir, les coses d'aquí no cal prendre-massa seriosament, ja que no són definitives. No és que calgui robar, però seria intel·ligent posar tota la nostra sagacitat en les coses definitives mentre hi hagi temps. El que cal fer és espavilar per aconseguir els béns veritables, que són els del Regne, ja que cal triar entre les coses de Déu i les dels diners, que tenen lògiques incompatibles. Mira que, si al final de la nostra vida, després de tants esforços en comptabilitzar bé els zeros de les coses peribles, no hem atès les úniques necessàries. Quin desastre.
Doncs aquesta ceguesa era justament la del fariseu, tan complidor i meticulós amb els assumptes dels diners que oblidaven la misericòrdia. Estimaven tant el "que s'estima davant els homes, que van oblidar les coses que tenen valor davant Déu".
Precisament ser sagaç és no sucumbir a aquesta ceguesa. Anem a veure: El de "la llei i els profetes arriba fins a Joan" (16), és a dir, fins que ve Jesús i anuncia el Regne. "Des d'aleshores" fins avui "s'anuncia el Regne de Déu", que és una altra cosa, molt diferent i que veritablement val la pena. "Tots els que entren al Regne" s'esforcen a espavilar la seva manera de pensar i el canvien, perquè ja no serveix de res complir tota la llei si no entrem en aquest Regne. La veritable conversió no és fer més coses bones, o altres de semblants sinó les que Déu ens demana a través del seu Fill.
Epuló (Lc 16,19) va ser un "home ric", però no es condemna per això sinó per no veure el "pobre Llàtzer" al seu costat. No és la comptabilitat dels seus béns i la justícia d'aquest món el que el condemna sinó la incapacitat de no valorar els béns del Regne més enllà d'aquesta vida. Així que, en morir, ell ja "havia rebut els seus béns", els béns tant justos com inútils.
Hi ha una gran bretxa entre les dues lògiques, "un gran abisme" que ara som a temps de descobrir. Ara bé, si no escoltem, tot es perdrà. És cruelment fàcil. Simplement cal escoltar. Escoltar la veritat segons el judici de Déu és més intel·ligent i sagaç de triar el poder dels diners injust! Aquesta elecció es manté quan descobreixes que només Déu "jutja el cor". La misericòrdia pot ser inútil per al fariseu, però és la fidelitat que Déu vol perquè "el que s'estima tant davant els homes no té cap valor davant Déu".
Ale doncs, a viure de l'alliberament dels deutes injustes i a ser sagaç per estimar sense "compliment-ments", ja que els diners i el poder no són el bé veritable. I qui riu últim riu millor.
|
|
21/09/2018 09:45:00