Comentaris Evangelics. El fariseu és insidiós
El fariseu és insidiós
EL FARISEU ÉS INSIDIÓS
Jesús va a casa d'un dels "caps" dels fariseus. Que fort. "L'estaven aguaitant" (Lc 14,1) Davant té a un home "hidròpic", que és alguna cosa relacionada amb la retenció de líquids i dóna aparença d'obesitat mòrbida. "Qui de vosaltres si el seu fill o el seu bou cau a un pou no ho treu immediatament, encara que sigui dissabte?" (Lc 14,5) Dic jo que, encara que un sigui grassonet, valdrà més que un bou. "I no van poder respondre-li" Vaja, que no van voler.
I és que el fariseu és sempre insidiós. Doncs mira: (10) "Quan siguis convidat, posa't l'últim lloc" i (12) "No cridis els teus amics". Imagino la cara dels fariseus que no eren mai últims i es feien amics entre ells. La raó de Jesús és clara: "quedes pagat" Més aviat seràs feliç quan (14) "no puguin pagar-te". Això és veritat "els pobres, els invàlids, coixos i als cecs" i jo estem feliços amb Jesús perquè no podem pagar-li. I a més ens sembla molt bé que ens toqui la loteria de ser els últims. Ens sembla perfecte. I per confirmar-Jesús ens explica la paràbola del gran banquet.
Un amo "va convidar a molts" (Lc 14,15) però ells s'anaven excusant. Que si el camp, que si els bous, que si un casament. Així que l'amo s'indigna i "cap dels convidats provarà el meu banquet". En canvi, diu al seu criat: "sal de pressa a les places i carrers de la ciutat" i "porta als pobres i als invàlids, als cecs i als coixos i a tots els que no poden pagar".
L'amo està irritat amb els que poden pagar i content amb els que no poden. I, finalment, un avís per a navegants. Penseu-bé. "Si un ve a mi i no deixa al seu pare i la seva mare, la seva dona i als seus fills, germans i germanes, i fins i tot la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu". És literal, no una manera de parlar. Si estàs content que et convidin gratis al banquet del Regne i t'alegra ser deixeble d'un amo tan generós, has de canviar la teva manera de pensar radicalment, és a dir, convertir-te de la manera de pensar de compravenda en què els fariseus eren superlatius. I seguien escoltant atònits, suposo. No és per a menys.
Així que, si "vols construir aquesta torre", primer calcula les despeses. Qui avisa no és traïdor. No sigui que "comencis a construir i no puguis acabar". I si comences una guerra, mira de poder acabar-la, si no millor fes arribar "una ambaixada de pau". No et fiquis en aquest embolic sense conèixer les conseqüències. Jesús no parla de metàfores. Això és el que pensaven els fariseus mentre els etziba a la cara que ells eren dels molts convidats amb centenars d'excuses. "El que de vosaltres no renunciï" no pot ser deixeble. A aquest convit no arriben els llestos, ni hi ha dreceres. Seria igual de pensar que quan la sal "es torna sosa" es pugui assaonar ella mateixa. Això és impossible. Quan la sal es torna insípida es llença (35).
La lògica del fariseu és insidiosa i res gratificant. La de Jesús no. "Hi ha alegria entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit." Els fariseus van prendre nota del discurs del banquet del convidat i caminaven murmurant i ho criticaven: "Aquest home acull els pecadors i menja amb ells". Jesús no es tira enrere. "Qui de vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a la recerca de la perduda fins que la troba?" Doncs depèn. Si ets de les noranta-nou, no crec que t'importi que vagin a buscar la perduda. La cosa canvia molt si tu ets la pèrdua perquè llavors segur que aixeques la mà i respons: jo! Però aquí ningú va aixecar la mà.
Un altre intent. A veure si escolten aquesta vegada. "Què dona que tingui deu monedes, si perd una, no encén una llum i escombra la casa i amb tota cura fins que la troba?" Doncs, també depèn. Ha dit una dona que tingui deu monedes no que únicament tingui deu monedes. Si jo tingués moltes més, crec que no la buscaria, però si fossin les úniques que em quedaven crec que sí que la buscaria. Doncs això. Però crec que això és el que pensaven els pecadors que s'acostaven i l'altre el que pensarien els fariseus que seguien fent la digestió del banquet d'ahir. En el text hi ha la solució. "Alegreu-vos amb mi (pecadors) perquè he trobat la meva ovella perduda", que no és una ovella més sinó la meva, diu el Senyor! I també: "He trobat la moneda que havia perdut" no una més de les moltes que tenia sinó justament la perduda, que la trobo a faltar perquè l'estimo.
El Pare del fill pròdig "quan encara era lluny, ho va veure, i commogut, corregué, es va tirar al coll del seu fill i el va cobrir de petons" Aquest llenguatge ho entenen clarament els pecadors i els sembla complicat i confús a aquells que no necessiten convertir-se. "Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida" i cal tenir mal cor per no alegrar. A mi em sembla que els dignes no són preferits del Senyor. M'irrita la germanor dels pagats. L'alegria llueix millor en els pobres i està a deixar-se estimar, perquè no poden pagar i en saber-se convidats. Ningú va aixecar la mà. ¿I tu? La veritat és que convé alegrar.
Jesús va a casa d'un dels "caps" dels fariseus. Que fort. "L'estaven aguaitant" (Lc 14,1) Davant té a un home "hidròpic", que és alguna cosa relacionada amb la retenció de líquids i dóna aparença d'obesitat mòrbida. "Qui de vosaltres si el seu fill o el seu bou cau a un pou no ho treu immediatament, encara que sigui dissabte?" (Lc 14,5) Dic jo que, encara que un sigui grassonet, valdrà més que un bou. "I no van poder respondre-li" Vaja, que no van voler.
I és que el fariseu és sempre insidiós. Doncs mira: (10) "Quan siguis convidat, posa't l'últim lloc" i (12) "No cridis els teus amics". Imagino la cara dels fariseus que no eren mai últims i es feien amics entre ells. La raó de Jesús és clara: "quedes pagat" Més aviat seràs feliç quan (14) "no puguin pagar-te". Això és veritat "els pobres, els invàlids, coixos i als cecs" i jo estem feliços amb Jesús perquè no podem pagar-li. I a més ens sembla molt bé que ens toqui la loteria de ser els últims. Ens sembla perfecte. I per confirmar-Jesús ens explica la paràbola del gran banquet.
Un amo "va convidar a molts" (Lc 14,15) però ells s'anaven excusant. Que si el camp, que si els bous, que si un casament. Així que l'amo s'indigna i "cap dels convidats provarà el meu banquet". En canvi, diu al seu criat: "sal de pressa a les places i carrers de la ciutat" i "porta als pobres i als invàlids, als cecs i als coixos i a tots els que no poden pagar".
L'amo està irritat amb els que poden pagar i content amb els que no poden. I, finalment, un avís per a navegants. Penseu-bé. "Si un ve a mi i no deixa al seu pare i la seva mare, la seva dona i als seus fills, germans i germanes, i fins i tot la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu". És literal, no una manera de parlar. Si estàs content que et convidin gratis al banquet del Regne i t'alegra ser deixeble d'un amo tan generós, has de canviar la teva manera de pensar radicalment, és a dir, convertir-te de la manera de pensar de compravenda en què els fariseus eren superlatius. I seguien escoltant atònits, suposo. No és per a menys.
Així que, si "vols construir aquesta torre", primer calcula les despeses. Qui avisa no és traïdor. No sigui que "comencis a construir i no puguis acabar". I si comences una guerra, mira de poder acabar-la, si no millor fes arribar "una ambaixada de pau". No et fiquis en aquest embolic sense conèixer les conseqüències. Jesús no parla de metàfores. Això és el que pensaven els fariseus mentre els etziba a la cara que ells eren dels molts convidats amb centenars d'excuses. "El que de vosaltres no renunciï" no pot ser deixeble. A aquest convit no arriben els llestos, ni hi ha dreceres. Seria igual de pensar que quan la sal "es torna sosa" es pugui assaonar ella mateixa. Això és impossible. Quan la sal es torna insípida es llença (35).
La lògica del fariseu és insidiosa i res gratificant. La de Jesús no. "Hi ha alegria entre els àngels de Déu per un sol pecador convertit." Els fariseus van prendre nota del discurs del banquet del convidat i caminaven murmurant i ho criticaven: "Aquest home acull els pecadors i menja amb ells". Jesús no es tira enrere. "Qui de vosaltres, si té cent ovelles i en perd una, no deixa les noranta-nou al desert i va a la recerca de la perduda fins que la troba?" Doncs depèn. Si ets de les noranta-nou, no crec que t'importi que vagin a buscar la perduda. La cosa canvia molt si tu ets la pèrdua perquè llavors segur que aixeques la mà i respons: jo! Però aquí ningú va aixecar la mà.
Un altre intent. A veure si escolten aquesta vegada. "Què dona que tingui deu monedes, si perd una, no encén una llum i escombra la casa i amb tota cura fins que la troba?" Doncs, també depèn. Ha dit una dona que tingui deu monedes no que únicament tingui deu monedes. Si jo tingués moltes més, crec que no la buscaria, però si fossin les úniques que em quedaven crec que sí que la buscaria. Doncs això. Però crec que això és el que pensaven els pecadors que s'acostaven i l'altre el que pensarien els fariseus que seguien fent la digestió del banquet d'ahir. En el text hi ha la solució. "Alegreu-vos amb mi (pecadors) perquè he trobat la meva ovella perduda", que no és una ovella més sinó la meva, diu el Senyor! I també: "He trobat la moneda que havia perdut" no una més de les moltes que tenia sinó justament la perduda, que la trobo a faltar perquè l'estimo.
El Pare del fill pròdig "quan encara era lluny, ho va veure, i commogut, corregué, es va tirar al coll del seu fill i el va cobrir de petons" Aquest llenguatge ho entenen clarament els pecadors i els sembla complicat i confús a aquells que no necessiten convertir-se. "Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida" i cal tenir mal cor per no alegrar. A mi em sembla que els dignes no són preferits del Senyor. M'irrita la germanor dels pagats. L'alegria llueix millor en els pobres i està a deixar-se estimar, perquè no poden pagar i en saber-se convidats. Ningú va aixecar la mà. ¿I tu? La veritat és que convé alegrar.
|
|
04/05/2022 00:00:00