Ciència de la creu

A "la doctrina de la creu de Crist" (1Cor 1,18) hi ha la clau de tot l'Evangeli. La creu és la suprema epifania de Déu, que és amor. Per això no és estrany que la predicació apostòlica es centri en la creu de Crist, però cal reconèixer que la creu de Jesús és un gran misteri, "escàndol per als jueus, bogeria per als gentils; però és força i saviesa de Déu per als anomenats, jueus o grecs "(1,23-24).
 
La creu és l'enorme misteri d'una persona divina que va experimentar la suprema humiliació de la mort i de la creu. "Ell ens va estimar a nosaltres, i va enviar el seu Fill com a víctima expiatòria dels nostres pecats" (1Jn 4,10). L'obra més santa de Déu conflueix amb l'obra més criminal dels homes. "En aquella hora de tenebres, els homes matem a l'Autor de la vida" (Ac 3,14-19) i d'aquesta mort ens ve a tots la vida eterna. La creu de Crist ha estat la nostra redempció. "Al preu de la sang de Crist, hem estat comprats i rescatats del pecat i de la mort" (1Cor 6,20), ja que Jesús "es va lliurar per nosaltres per rescatar-nos de tota iniquitat, i purificar per a si un poble que fos seu, fervorós en bones obres "(Tit 2,14).
 
Quan contemplem el misteri de la creu, veiem primer de tot un signe dolorós, claus, sang, sofriment, abandonament, humiliació extrema, mort, però en realitat el senyal de la creu és el senyal del cristià perquè en ella veiem l'amor que Déu ens té i amb el que ens ha redimit. La creu és la revelació suprema de l'amor de Déu. Moltes coses poden revelar l'amor: la paraula, el gest, l'ajuda, el do, però el signe més eloqüent, el més fidedigne i inequívoc de l'amor és el dolor. L'amor del Pare és un amor capaç de sofriment, de dolor extrem. "Déu va acreditar el seu amor cap a nosaltres en què, sent encara pecadors, Crist va morir per nosaltres" (Rm 5,8). Referint-se a la seva creu, diu Jesús poc abans de patir: "Convé que el món conegui que jo estimo el Pare, i que segons el mandat que em va donar el Pare, així faig" (Jn 14,31). "Així Crist ens estima, fins a donar la seva vida per nosaltres, com a bon pastor" (Jn 10,11), "per donar-nos vida eterna, vida sobreabundant" (10, 10,28), "per recollir-nos de la dispersió i congregar-nos en la unitat "(12,51-52).
 
Per això la creu és el segell distintiu de la veritable espiritualitat cristiana. Si un determinat camí espiritual defuig la creu i és ample i espaiós no el veritable camí de Crist, ja que aquest -el que porta a la vida- "és estret i passa per porta estreta" (Mt 7,13-14). Jesucrist afirma: "Ja no us dic servents, us dic amics" (Jn 15,15). Els cristians som els amics de Crist, "elegits per ell" (15,16).

Tota la vida cristiana s'ha d'entendre com una amistat amb Jesucrist, amb tot el que aquesta implica de coneixement personal, mutu amor, relació íntima i assídua, col·laboració, unió inseparable, voluntat d'agradar-i de no ofendre. Aquesta és l'amistat que ens fa fills del Pare, i que ens comunica l'Esperit Sant. No hi ha millor accés al coneixement intern de Jesús en la seva passió d'intentar endinsar-nos en els sentiments que inspiren la seva pregària sacerdotal que ens presenta sant Joan en els capítols 14 i 15, comentats pel papa Benet XVI en el seu llibre "Jesús de Natzaret".
 
El ritual de la festa de l'Expiació, que era i és la festa central de la fe jueva, està descrit en el Levític. Aquesta festa jueva és el rerefons bíblic de la pregària sacerdotal. Un rerefons que és litúrgic i que té un gran simbolisme ritual. L'Escriptura ordena al gran sacerdot que ofereixi expiació per si mateix, pels seus pecats, per casa, per la seva família, per la seva classe sacerdotal, i per tota la comunitat. Així "purificarà el santuari de les impureses dels fills d'Israel i de totes les seves transgressions amb què hagin pecat" (Lv 16,16). Únicament en la celebració d'aquests ritus, el gran sacerdot pronuncia el nom de Déu. Tot el ritual d'aquesta festa té com a rerefons l'Aliança. És més, bíblicament cal llegir el relat de la creació en la perspectiva de l'Aliança que Déu fa amb el poble elegit. Si Déu crea un món, ho fa per arribar a pactar una aliança amb el seu poble.

En la pregària sacerdotal, Jesús pregarà per si mateix, pels apòstols i per tots nosaltres perquè Ell és el gran sacerdot d'una nova Aliança. L'oració sacerdotal presenta Jesús com el gran sacerdot del gran dia de l'expiació. La seva creu, la seva exaltació és el dia de l'exaltació de tota la humanitat. Jesús es disposa a realitzar tot el que estava anunciat en les Escriptures fins al punt que els mateixos deixebles perceben la densitat d'un ambient carregat d'emotivitat. "El que cal fer fes-ho ràpid" li diu a Judes i quan Judes surt del cenacle, Jesús s'esplaia amb els seus deixebles.

El Dijous Sant és el moment en què Jesús s'ofereix com a víctima pels nostres pecats. Aquesta és la seva autèntica raó de ser: el compliment de la voluntat del Pare. Per això ha vingut al món, per a aquest moment que amb tanta emoció relata sant Joan Evangelista i la profunditat tan encertadament destaca la Carta als Hebreus, que és on trobem la teologia del sacerdoci de Jesús. Jesús no ens redimeix per la intensitat del seu sofriment sinó per l'actitud interior de donació de la pròpia vida. L'amor és el que salva. L'amor de Jesús amb el qual va a la creu, amb el qual va a la Passió, en compliment de la voluntat del Pare. Hi ha una connexió íntima entre l'oració sacerdotal de Jesús i l'Eucaristia, que es convertirà en el memorial d'aquella acció que comença la nit de la nostra Redempció.

En el col·loqui en el qual Jesús s'esplaia amb el Pare el ritu de l'expiació es transforma en oració. La sang de la nova Aliança no serà ja la d'un anyell sinó la seva pròpia. Com un culte moderat per la paraula, va succeint tot al ritme en què Jesús el va anunciant. L'Eucaristia comença en el moment en què Jesús afirma "aquesta és la sang vessada per vosaltres". En aquest precís moment acaben els rituals buits de l'antiga aliança, que eren simbòlics i comença una nova realitat molt més densa. És el mateix Fill què afirma "aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança". Certament aquesta paraula no és una paraula buida ni una promesa que no vagi a complir-se. "Sacrifici i ofrena no vas voler, però m'has format un cos" (He 10,5). Amb la institució de l'Eucaristia Jesús transforma la seva patir i la seva mort en la radicalitat d'un amor lliurat. Per aquest motiu el Dijous Sant s'ha d'interpretar a la llum del que passarà el Divendres Sant, perquè serà llavors quan es realitzarà a la carn el lliurament total de Jesucrist.

Podem aprofundir el que afirma Joan 17 a la llum del Cant del servent de Jahvè d'Isaïes 53. Efectivament Jesús és el servent de Déu que carrega amb la iniquitat de tots i s'ofereix a si mateix com a expiació. "El meu servent prosperarà, creixerà i arribarà molt alt. El mateix que molts s'horroritzaven al veure-ho, perquè estava tan desfigurat que no semblava home ni tenia res d'humana, així sorprendrà moltes nacions "(Isaïes 52, 13-15).
 
El Papa subratlla tres grans temes de l'oració sacerdotal de Jesús en l'últim sopar: la vida eterna, la consagració en la veritat i el coneixement del nom de Déu.
 
En primer lloc, Déu és la "vida eterna". Efectivament el tema de la vida impregna tot l'evangeli de Joan, però la clau del seu enteniment correcte el podem trobar en el diàleg de Jesús amb Marta, just abans de la resurrecció de Llàtzer, quan Crist afirma: "el que creu en mi, encara que mori viurà"; "El que està viu i creu en mi no moriran mai més". Aquí "vida eterna" no significa la vida eterna després de morir, sense la vida en si mateixa, la vida sense més. Abraçar del tot la vida, viure autènticament, del tot, plenament, intensament: aquesta és la vida eterna. L'específic del deixeble de Jesús és que viu autènticament. De fet als primers cristians se'ls va cridar en algun moment "els vivents". El característic de Jesús en el seu testament és animar-nos a viure, és a dir, a conèixer. I no és tampoc qualsevol coneixement. Tanmateix "que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i al teu enviat Jesucrist". Aquesta és una de les fórmules més senzilles de l'expressió de la fe. En el fons és simplement creure en Déu, fiar-nos d'Ell i dipositar la nostra vida a les mans. La vida eterna és un esdeveniment relacional. No és conèixer sinó amarar-se de Déu.