Cau de malifetes 1
L'esperança és la virtut que posa al nostre interior en pau i aconsegueix l'ordre interior de la memòria.
.jpg)
La memòria de l'home s'assembla a una habitació abandonada plena de desordre i oberta a qualsevol visitant inoportú. És com una casa abandonada que està a mercè de qualsevol visitant.
La nostra memòria no està lliure ni sap què ha de recordar i què ha d'oblidar. Roman tancada, inquieta i torbada per molts records que ens treuen la pau, ens deixa incapaços per a la pregària tranquil·la i tancada a les necessitats del proïsme. Perduda en records d'un passat que no mor del tot en el nostre interior i inquieta per un futur incert que vol assegurar. Aquest desordre de la memòria ens desplaça i descentra del que és veritablement important.
El desordre de la memòria procedeix fonamentalment de l'egoisme que ens centra en nosaltres mateixos i ens fa com un nus que ens impedeix obrir-nos a Déu i al proïsme. De la desconfiança en Déu neixen moltes preocupacions inútils perquè intentem recolzar-nos en nosaltres mateixos. Ansietats, idees fixes, i obsessions són nusos de l'ànima i esclavituds de la memòria que ens mantenim aferrats a tot allò que és tan desitjat: salut, diners, independència, tranquil· i ens porten a donar voltes litat etc.
El símptoma més clar del desordre de la memòria resideix en la falta de llibertat. És cert que la vida diària necessita de nosaltres que ens ocupem de moltes coses però les preocupacions que provenen del desordre de la memòria no és sana ni normal i ens porten a donar voltes i més voltes en un excés de preocupació morbosa. Som com un animal donant voltes a una sínia.
Sovint no aconseguim "desconnectar" d'un tema que segueix donant voltes al nostre cap quan ja hem decidit descansar i no "aconseguim treure'ns del cap" tal o qual preocupació que ens roba la llibertat i la pau.
La memòria ha de ser pacificada per l'esperança i el confiat abandó en la providència de Déu. Crist ens ha fet lliures, "manteniu, doncs, ferms i no us deixeu subjectar al jou de la servitud" (Gal 5,1 ). "Qui de vosaltres amb les seves preocupacions pot allargar d'un sol instant la seva vida" Hi ha qui afirma que això no és possible a menys que un fugi o es refugiï en un monestir, però aquesta és una afirmació errònia. Es pot assolir, com a do de Crist, el perfecte silenci interior, la pau del cor, que és l'herència del cristià en aquesta vida: "La pau us deixo , la meva pau us dono, no com el món la dóna us la dono jo. Que els vostres cors s'asserenin " (Jn 14, 27).
La nostra memòria no està lliure ni sap què ha de recordar i què ha d'oblidar. Roman tancada, inquieta i torbada per molts records que ens treuen la pau, ens deixa incapaços per a la pregària tranquil·la i tancada a les necessitats del proïsme. Perduda en records d'un passat que no mor del tot en el nostre interior i inquieta per un futur incert que vol assegurar. Aquest desordre de la memòria ens desplaça i descentra del que és veritablement important.
El desordre de la memòria procedeix fonamentalment de l'egoisme que ens centra en nosaltres mateixos i ens fa com un nus que ens impedeix obrir-nos a Déu i al proïsme. De la desconfiança en Déu neixen moltes preocupacions inútils perquè intentem recolzar-nos en nosaltres mateixos. Ansietats, idees fixes, i obsessions són nusos de l'ànima i esclavituds de la memòria que ens mantenim aferrats a tot allò que és tan desitjat: salut, diners, independència, tranquil· i ens porten a donar voltes litat etc.
El símptoma més clar del desordre de la memòria resideix en la falta de llibertat. És cert que la vida diària necessita de nosaltres que ens ocupem de moltes coses però les preocupacions que provenen del desordre de la memòria no és sana ni normal i ens porten a donar voltes i més voltes en un excés de preocupació morbosa. Som com un animal donant voltes a una sínia.
Sovint no aconseguim "desconnectar" d'un tema que segueix donant voltes al nostre cap quan ja hem decidit descansar i no "aconseguim treure'ns del cap" tal o qual preocupació que ens roba la llibertat i la pau.
La memòria ha de ser pacificada per l'esperança i el confiat abandó en la providència de Déu. Crist ens ha fet lliures, "manteniu, doncs, ferms i no us deixeu subjectar al jou de la servitud" (Gal 5,1 ). "Qui de vosaltres amb les seves preocupacions pot allargar d'un sol instant la seva vida" Hi ha qui afirma que això no és possible a menys que un fugi o es refugiï en un monestir, però aquesta és una afirmació errònia. Es pot assolir, com a do de Crist, el perfecte silenci interior, la pau del cor, que és l'herència del cristià en aquesta vida: "La pau us deixo , la meva pau us dono, no com el món la dóna us la dono jo. Que els vostres cors s'asserenin " (Jn 14, 27).
.jpg&description=Cau de malifetes 1 "Pin It")
|
|
21/08/2014 10:36:00