Bon Nadal

Bon Nadal

Aquella nit de Nadal,
com totes les de l’any,
a la mateixa contrada on tots vivim,
uns pastors vivien al ras i vetllaven de nit.

Coneixien bé totes les nits:
les gebrades d’hivern,
quan la por glaga la fosca
i la torna negra i freda,
i les d’estiu,
quan l’angúnia de viure
neguiteja el llit del son.

Nits curtes, massa curtes,
quasi penedides,
esmolades com ganivets;
i nits llargues
que ploren llagrimes
que sols la calor del migdia eixuga del tot.

Nits emboirades que arrosseguen cabories;
i nits de turment,
quan les ombres del cor
ballen danses de penes i oblit.

No en sabien gaire, de nits grises,
si bé n’hi havia:
nits mal somniades entre llums,
quasi oblidades.
Pero a la fi, els pastors n’havien dormides moltes, de nits,
i ben variades, i tan denses i espesses
com les tenebres que cobrien la terra
des que el món era món.

Als pastors no els semblava extraordinari viure al ras.
Encara molta gent hi viu també,
i fins i tot hi mor,
i continua sense ser estrany al nostre món tan fart.

Ni els semblava sorprenent vetllar de nit,
com fan les ratapinyades en la fosca,
o les olibes que passen les nits en blanc,
amb els ulls ben oberts esperant alguna cosa nova;
¿i no vivien pas tots ells en la mateixa contrada?

Hi ha qui diu que els mussols hi veuen poc a les fosques,
pero almenys s’hi esforcen més que molta gent,
que prefereix no veure res a obrir els ulls quan és de nit.

(...)

Pero en aquella nit de Nadal,
freda i fosca com totes les de l’any,
als pastors se’ls aparegué un ángel,
i la gldria del Senyor els envolta
amb una llum tan viva i penetrant
que els ulls els resplendien com espurnes de foc.

Ells es van espantar molt.
Una llum que resplendeixi en la foscor era cosa ben estranya!
Mai no havia succeit, que la nit es tornés dia!
i, a nosaltres, avui encara, la noticia ens sorpren.

Els ulls dels pastors, acostumats a la fosca,
i la seva anima pura endevinaren
que cap tenebra no podria ofegar mai una llum tan encegadora.

La llum arribava per a illuminar tot home,
també a ells, que tan sols tenien un nom,
i uns ulls als quals feia mal la foscúria.

¿O havien de perdre ells el batec del cor i l’anima nua
i deixar de ser pastors d’aquella contrada?

(...)

Va ser una nit molt especial,
aquella nit de Nadal;
ni més fosca ni més nit
que qualsevol altra nit de qualsevol any.

En aquella nit aparegué de sobte una notícia nova:
que Déu es feia carn i prenia rostre,
i plorava amb plor d’Infant.

La notícia espanta de veritat.
Pots creure o no creure,
pero des d’aquella nit res no és igual.

I en cada Nadal revivim aquesta notícia,
amb la mateixa sorpresa d’aquella nit,
amb l’anima nua dels pastors de la serena,
amb el cor d’infant dels Mags del desert,

Tan sols cal entrar a la Cova.
El camí per on tornis únicament tu el decidiras.

(...)

Estimat lector: T’hauras adonat
que no acabes de llegir un poema de Nadal,
sinó el poema del teu Nadal.

El meu poema, que fins aqui t’ha acompanyat,
no el puc ni el vull acabar sense tu.
T’agraeixo que l’hagis escoltat amb atenció i paciencia,
pero en resta encara el final.

Obre ara els ulls i veuras que entre els pastors i els mags,
i al costat de Maria, justament al meu costat,
hi un pastor d’ulls grans
que no era en l’anunci,
que vivia al ras i a la serena —com tu i jo—,
que fugi al desert per estudiar el cel
i ajudar els Mags a trobar l’estrella.

No sé ben bé com, ni ell potser tampoc,
pero també ha arribat a la Cova.
Tampoc no importa saber per que, ni com, ni quan.

Jo he de tornar pel meu cami com tu ho faras pel teu.
¿O potser vols quedar-te una estona amb Maria adorant l’Infant?
No em fa res.
Pero no vull anar-me’n sense dir-te
que tu ets el pastor del meu poema de Nadal.

Tu ets el pastor d’ulls grans,
i estic segur que trobaras el teu nom, la teva llar i la teva llibertat,
si de genolls adores l’Infant.

Tu, pastor desconegut del meu poema,
pastoret d’ulls grans,
sobretot a tu, et desitjo
Un sant i bon Nadal!

(Joan Martínez., Poema del teu Nadal)

---

25/12/2014 09:00:00