A qui se li perdona molt, estima molt

A QUI SE LI PERDONA MOLT, ESTIMA MOLT

La breu paràbola narrada en l'evangeli de Lluc 7,41-43 il·lumina diferents situacions de la vida pública de Jesús: freqüenta els pecadors fins a atribuir-se el dret de perdonar els pecats. Una prerrogativa que, per als jueus de l'època, pertany només a Déu i està regulada pels sacerdots en el temple.

La paràbola és explicada mentre Jesús es troba a taula a casa de Simó el fariseu: per la seva bellesa, mereix ser referida l'escena en la qual està dita la paràbola:

"Un fariseu li va pregar que mengés amb ell, i, entrant a la casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia a la ciutat una dona pecadora, qui al saber que era a taula a casa del fariseu, va portar una ampolleta d'alabastre de perfum, i posant-se darrere, als peus d'ell, va començar a plorar, i amb les seves llàgrimes li mullava els peus i amb els cabells del seu cap se'ls s'eixugava; besava els peus i els ungia amb el perfum. En veure-ho el fariseu que l'havia convidat, es deia per a si: «Si aquest fos profeta, sabria qui i quina mena de dona és la que li està tocant, doncs és una pecadora.» Jesús li va respondre: «Simó, t'haig de dir una». Ell va dir: «Digues, mestre». «Un creditor tenia dos deutors: un devia cinc-cents denaris i l'altre, cinquanta. Com que no tenien per pagar-li, va perdonar a tots dos. Qui d'ells l'estimarà més?». Simó: «Suposo que aquell a qui ha perdonat més». Ell li va dir: «Has respost bé», i tornant-se cap a la dona i digué a Simó:«Veus aquesta dona? Vaig entrar a casa teva i no m'has donat aigua per als peus. Ella, en canvi, ha mullat els peus amb llàgrimes, i els ha eixugat amb els cabells. No em vas fer el petó. Ella, des que va entrar, no ha deixat de besar-me els peus. No ungires meu cap amb oli. Ella m'ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic que queden perdonats els seus molts pecats, pel que ha mostrat molt d'amor. A qui poc és perdonat, estima poc». I digué a la dona: «Els teus pecats et són perdonats». Els comensals van començar a dir-se per a si: «Qui és aquest que fins perdona els pecats?». Però ell va dir a la dona: «La teva fe t'ha salvat. Vés en pau».

L'hospitalitat que Jesús rep a casa de Simó, el fariseu, és d'una compromesa intimitat. L'ocasió és oferta per una de les habituals invitacions a menjar que Jesús accepta de bon grau. Durant el dinar es presenta una dona que havia de ser coneguda a la regió per la mala fama. Sense ser convidada i sense demanar permís a ningú, s'acosta a Jesús, li banya els peus amb les llàgrimes, els eixuga amb els cabells, els besa i els ruixa de perfum. Els seus gestos desconcerten perquè es tracta d'una pecadora, com ràpidament és etiquetada per Simó.

No obstant això, l'atenció de Simó no es concentra sobre la pecadora, sinó sobre Jesús: Com pot ser considerat profeta un que es deixa rentar els peus d'aquella manera? Per tant, sota judici no hi ha la dona, ràpidament liquidada com a pecadora, sinó Jesús que, deixant-se tocar per ella, es contamina del seu pecat. La pecadora realitza alguns gestos que desconcerten a Simó i als convidats. Amb les mans, les llàgrimes i els cabells contaminen Jesús. Com transmetre un evangeli tan escandalós? Només una paràbola pot fer comprendre l'escàndol provocat per Jesús!

La passió de Jesús pels pecadors està carregada d'humanitat i és gratuïta, sense segones intencions. La breu paràbola clarifica el que s'està verificant a casa de Simó. És tan breu com incisiva i dóna en el blanc! Per no revelar immediatament l'impacte de la paràbola sobre la situació, parla de dos deutors i d'un creditor.

Com de costum, Jesús no crida als deutors i al creditor pel seu nom, sinó que fixa l'atenció en el centre del relat. El mateix creditor ha de rebre del primer deutor cinc-cents denaris i del segon cinquanta. La desproporció és notable perquè els cinquanta denaris del segon deutor es multipliquen per deu en la suma del primer deutor. Per fer-se una idea, cinquanta denaris corresponen a gairebé dos mesos de treball, mentre que cinc-cents denaris equivalen a més d'un any i mig de treball dependent. Jesús precisa que els dos deutors no poden restituir les sumes degudes i són agraciats per el seu creditor.

Als personatges de la paràbola no se'ls dóna cap paraula: no es refereix cap diàleg entre els deutors i el seu creditor. Tota l'atenció es concentra sobre el verb «ser agraciats», que expressa l'afirmació de la gràcia per als deutors. I és la gràcia del creditor la que genera la pregunta de Jesús a Simó: «Qui d'ells l'estimarà més?».

Simó no s'adona encara que és part en causa i respon que el deutor a què ha estat perdonada la suma més gran de diners, és el que estimarà més al seu creditor. La seva resposta el desemmascara i l'inculpa! Si hagués estat més atent a la paràbola, hauria recordat que, ja que qualsevol pecat és un deute que es contrau, només la gràcia pot satisfer el deute que tots tenen amb Déu. Es veu que Simó no aconsegueix superar el trauma per la gràcia que Jesús concedeix a la pecadora.

La paràbola cedeix el lloc al descobriment de la situació. Simó és com el deutor de dues mensualitats laborals que a més no ha donat l'aigua a Jesús per als peus, no li ha fet un petó, ni li ha ungit el cap. La pecadora és com la deutora que deu un any i mig de treball: no aconseguiria mai saldar el deute. L'única via de sortida és la gràcia per als dos!

L'impacte més gran de la paràbola sobre la situació es refereix a la relació entre el perdó dels pecats i l'amor de la pecadora. Per desgràcia moltes traduccions aboquen la frase del v.47 amb: «Li són perdonats els pecats perquè ha estimat molt». En realitat l'original en llengua grega expressa la conseqüència de la remissió dels pecats: «Li són perdonats els pecats pel que ha estimat molt». Si no li fos perdonada una culpa tan gran, no estaria en situació d'estimar. La dona és capaç d'estimar perquè li ha estat donada una gràcia sense condicions.

La segona part de la resposta de Jesús confirma la primacia de la gràcia: «Aquell a qui poc és perdonat, estima poc» (v.47). L'afirmació connecta la paràbola amb la vida: qui no ha estat assolit per l'amor gratuït de Déu, no està en condicions d'estimar-lo. Durant un sol àpat Jesús escandalitza a tots els hostes: «Qui és aquest que fins perdona els pecats?» (v.49). La pregunta comprèn la resposta més lògica: «Qui pot perdonar els pecats sinó Déu?» (Lc 5,21). I perquè Déu pugui perdonar els pecats és obligatori expiar-los segons la Llei. Jesús s'apropia un dret diví i no humà; el seu és un abús de poder.

No obstant això, precisament aquest abús salva la distància entre la paràbola i la realitat de la trobada a casa de Simó. Amb el poder de perdonar els pecats a una pecadora, Jesús sintonitza amb la manera d'actuar de Déu; i ho fa perquè reconeix la fe que la pecadora ha tingut, des del començament, en el seu poder de perdonar els pecats. Si, informada de la seva presència a casa de Simó, va córrer a comprar un perfum costós i va superar qualsevol obstacle, és perquè va estar sostinguda per una confiança indestructible: Jesús és capaç de perdonar pecats, com un creditor al qual se’l deuen cinc-cents denaris.

La fe és l'única condició que Jesús demana per a ser salvats; és el denominador que uneix els seus miracles. Perdonar el pecat a una pecadora és com curar un paralític o a un cec: en les dues situacions és la fe la que salva, no el miracle. Dirigim-nos a la paràbola del rei misericordiós, narrada en Mateu 18,23-35. Com en la paràbola de Lluc 7,41-43, es parla d'un creditor (el rei) i de dos deutors (els servents): el primer servent deu al rei deu mil milions; la seva súplica suscita la compassió del rei, que li condona el deute.

Malauradament, tot just sortit del palau, el mateix servent troba a un company que li deu uns quants diners: l'injuria malament i fa que ho fiquin a la presó. La desproporció dels deutes és incalculable: en l'època de Jesús un talent corresponia a deu mil denaris; deu mil talents és una suma inconcebible respecte als cent denaris que el segon servent hi deu al primer. A la pràctica, amb un semestre de treball, el segon servent hauria pogut saldar el deute, mentre que el primer servent mai hauria pogut extingir el seu deute respecte al rei. Però la gràcia que el primer servent va rebre del rei va ser inútil! Informat de l'esdevingut, el rei el condemna: «Servidor dolent, jo et vaig perdonar tot aquell deute perquè m'ho vas suplicar. No t'havies de compadir del teu company, de la mateixa manera que jo m'havia compadit de tu?» (Mt 18,32-33).

Llavors el servent va ser lliurat als botxins fins que saldés un deute impossible de satisfer durant una vida sencera. La conclusió de la paràbola és dramàtica: «Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial, si no perdoneu de cor cadascun de vosaltres al vostre germà» (Mt 18,35). L'Església es compon de serfs als quals s'ha condonat un deute desmesurat perquè estiguin en condicions de perdonar els altres servents. Què passaria amb un cristià que posés condicions a la misericòrdia de Déu, tot i haver rebut el mandat de perdonar setanta vegades set o per sempre? (Mt 18,21-22) S'és capaç de reconèixer que la misericòrdia de Déu avantatja qualsevol pecat humà i que no hauria de transformar mai en un dret adquirit per a un mateix i en una concessió per a l'altre?

Amb Jesús la misericòrdia de Déu s'acosta a la misèria humana i la redimeix transformant-la en la gratuïtat d'un amor sense condicions. No hi ha episodi més íntim en els evangelis que aquell verificat a casa de Simó: és una pecadora que toca els peus de Jesús, els renta amb les llàgrimes, els eixuga amb els cabells i els besa amb els llavis. Segons els evangelis, a ningú, ni tan sols a la seva Mare, ha concedit Jesús aquesta intimitat. La misericòrdia de Jesús redimeix la misèria humana no fregant, ni tocant, sinó acollint.