A la recerca de l'ovella perduda II
O les noranta-nou abandonades a si mateixes
3. La mestressa de casa i la dracma trobada
La situació inconcebible del pastor i les seves ovelles es torna més natural per una mestressa de casa que perd una dracma i es posa amb tot afany a buscar-la. Un cop trobada, la dona convoca les amigues i les veïnes, les exhorta a alegrar-se amb ella per haver trobat la dracma perduda. Anàloga és també la conclusió de la paràbola: davant els àngels de Déu hi ha alegria per un sol pecador que es converteix.
En una primera lectura sembla que el contingut de les dues paràboles és el mateix: a les cent ovelles corresponen deu monedes de plata i l'ovella perduda equival la dracma perduda. En realitat ara l'atenció se centra en l'obstinació de la dona per buscar la dracma perduda, que val molt menys que una ovella. En temps de Jesús una dracma valia el que el salari o una jornada de treball dependent. No obstant això el relatiu valor d'una dracma, la mestressa de casa posa tot el seu afany a trobar-la. A la paràbola no s'especifica l'estat social de la dona, ja que una condició de pobresa explicaria la molta fatiga per buscar la dracma perduda. Més aviat l'atenció es concentra en la meticulosa recerca i en l'alegria compartida per haver trobat la dracma perduda.
La dedicació i l'alegria confereixen el valor real a la moneda, i no la dracma pel seu valor nominal. Una moneda és inanimada; és el que subratlla més la conversió concebuda no com a resposta humana, sinó com a acció impregnada per la gràcia de Déu. La més breu de les paràboles de la misericòrdia no relaciona la moneda perduda amb les altres, com passa amb l'ovella perduda amb les noranta-nou i el fill menor amb el major. La mestressa de casa cerca la dracma a causa del valor que té per a ella i no per la relació amb les altres dracmes. Si hi hagués un sol pecador, valdria la pena buscar-ho, trobar-lo i alegrar-se
4. Jesús i la comunitat amb el rostre del pastor
Tornem a la relació entre el pastor i les ovelles: aprofundim en ella amb els evangelis de Joan i de Mateu. En l'evangeli de Joan 10,1-16, Jesús explica el símil del bon pastor (que podria traduir-se per bell pastor) amb el qual s'identifica. Ell és el bon pastor perquè coneix pel nom les seves ovelles i dóna la vida per elles. En la cura de les ovelles el pastor és diferent dels mercenaris i dels lladres. Si el mercenari està interessat en el propi guany, el pastor es dóna a les ovelles sense reparar en despeses ni en el temps necessari perquè aprenguin a familiaritzar-se amb ell. I mentre el lladre roba les ovelles, el pastor viu i es dóna per les ovelles. El que distingeix el mercenari i al lladre del pastor és el perill! Quan s'albira al llop, el mercenari abandona les ovelles i fuig, perquè no li interessen les ovelles. El pastor es reconeix no per l'ofici que realitza, sinó per la prova i els perills que afronta: quan arriba el moment en què ha de decidir si fugir per salvar la pell o quedar-se i perdre-la per les seves ovelles.
En aquest do total de si, fins a la mort, Jesús és el bon (i el bell) pastor: amb una bellesa que deriva no de l'aspecte, sinó de la seva romandre amb les ovelles en situacions de perill. Si en el discurs sobre el bon pastor, Jesús es distingeix per la unicitat del que es dóna a si mateix, fins a l'efusió de la sang, el Jesús de l'evangeli de Mateu afegeix una nova dimensió a la relació entre el pastor i les ovelles. En Mateu 18,12-14 es narra la mateixa paràbola de Lluc 15,4-7 però el context és diferent: el discurs sobre l'Església. La primera part del discurs està dedicada als «petits» que cal acollir en la comunitat cristiana i culmina amb la paràbola del bon pastor.
El diferent context desplaça l'atenció sobre l'impacte de la paràbola: «De la mateixa manera, no és voluntat del vostre Pare del cel que es perdi un sol d'aquests petits» (Mt 18,14). L'Església està implicada en primera persona en la paràbola perquè se li confia la voluntat del Pare: que cap petit es perdi. L'Església assumeix el rostre del Pare misericordiós quan és mare a la recerca de l'ovella esgarriada: no oblida les noranta-nou ovelles a les muntanyes, sinó que s'alegra per la qual ha trobat. Es veu bé que ara la paràbola del bon pastor compromet a l'Església i als seus pastors.
Els petits que no troba espai en la societat assumeixen dret de ciutadania en la comunitat cristiana. No només són acollits, sinó que són buscats, corrent el risc de no trobar-los. A una Església que emprèn la via simple del puritanisme i de l'eficiència, Jesús contraposa una altra que posa al centre als petits. Si l'Església és on dos o tres es reuneixen en el nom de Jesús, el rostre de Crist en l'Església és el dels petits. Amb genialitat, Alessandro Manzoni va reescriure la paràbola de l'ovella trobada en narrar les trobades del Innominado amb Lucía i el cardenal Federico Borromeo. No ens podem estendre en els capítols XXI i XXII de Los Novios: els recomanem per la seva bellesa. Necessitem només que els capítols giren al voltant de la frase de Lucía quan troba al Innominado: «Déu perdona moltes coses, per una "obra de misericòrdia"».
L'afirmació impedeix al Innominado suïcidar-se, durant una nit angoixant, i l'endemà arriba al cardenal Federico. A la vegada, el cardenal reconeix la seva culpa i es recrimina perquè havia d'haver-lo buscat ell, en comptes d'esperar la visita del Innominado; i vet aquí la relectura de la paràbola: «Deixem les noranta-nou ovelles [...] estan segures a la muntanya: jo vull ara estar amb aquella que estava esgarriada. Aquelles ànimes estan ara potser molt més contentes que veient a aquest pobre bisbe. Potser Déu, que ha obrat en vosaltres el prodigi de la misericòrdia, difon-hi una alegria de la qual no coneixen encara la causa».
La situació inconcebible del pastor i les seves ovelles es torna més natural per una mestressa de casa que perd una dracma i es posa amb tot afany a buscar-la. Un cop trobada, la dona convoca les amigues i les veïnes, les exhorta a alegrar-se amb ella per haver trobat la dracma perduda. Anàloga és també la conclusió de la paràbola: davant els àngels de Déu hi ha alegria per un sol pecador que es converteix.
En una primera lectura sembla que el contingut de les dues paràboles és el mateix: a les cent ovelles corresponen deu monedes de plata i l'ovella perduda equival la dracma perduda. En realitat ara l'atenció se centra en l'obstinació de la dona per buscar la dracma perduda, que val molt menys que una ovella. En temps de Jesús una dracma valia el que el salari o una jornada de treball dependent. No obstant això el relatiu valor d'una dracma, la mestressa de casa posa tot el seu afany a trobar-la. A la paràbola no s'especifica l'estat social de la dona, ja que una condició de pobresa explicaria la molta fatiga per buscar la dracma perduda. Més aviat l'atenció es concentra en la meticulosa recerca i en l'alegria compartida per haver trobat la dracma perduda.
La dedicació i l'alegria confereixen el valor real a la moneda, i no la dracma pel seu valor nominal. Una moneda és inanimada; és el que subratlla més la conversió concebuda no com a resposta humana, sinó com a acció impregnada per la gràcia de Déu. La més breu de les paràboles de la misericòrdia no relaciona la moneda perduda amb les altres, com passa amb l'ovella perduda amb les noranta-nou i el fill menor amb el major. La mestressa de casa cerca la dracma a causa del valor que té per a ella i no per la relació amb les altres dracmes. Si hi hagués un sol pecador, valdria la pena buscar-ho, trobar-lo i alegrar-se
4. Jesús i la comunitat amb el rostre del pastor
Tornem a la relació entre el pastor i les ovelles: aprofundim en ella amb els evangelis de Joan i de Mateu. En l'evangeli de Joan 10,1-16, Jesús explica el símil del bon pastor (que podria traduir-se per bell pastor) amb el qual s'identifica. Ell és el bon pastor perquè coneix pel nom les seves ovelles i dóna la vida per elles. En la cura de les ovelles el pastor és diferent dels mercenaris i dels lladres. Si el mercenari està interessat en el propi guany, el pastor es dóna a les ovelles sense reparar en despeses ni en el temps necessari perquè aprenguin a familiaritzar-se amb ell. I mentre el lladre roba les ovelles, el pastor viu i es dóna per les ovelles. El que distingeix el mercenari i al lladre del pastor és el perill! Quan s'albira al llop, el mercenari abandona les ovelles i fuig, perquè no li interessen les ovelles. El pastor es reconeix no per l'ofici que realitza, sinó per la prova i els perills que afronta: quan arriba el moment en què ha de decidir si fugir per salvar la pell o quedar-se i perdre-la per les seves ovelles.
En aquest do total de si, fins a la mort, Jesús és el bon (i el bell) pastor: amb una bellesa que deriva no de l'aspecte, sinó de la seva romandre amb les ovelles en situacions de perill. Si en el discurs sobre el bon pastor, Jesús es distingeix per la unicitat del que es dóna a si mateix, fins a l'efusió de la sang, el Jesús de l'evangeli de Mateu afegeix una nova dimensió a la relació entre el pastor i les ovelles. En Mateu 18,12-14 es narra la mateixa paràbola de Lluc 15,4-7 però el context és diferent: el discurs sobre l'Església. La primera part del discurs està dedicada als «petits» que cal acollir en la comunitat cristiana i culmina amb la paràbola del bon pastor.
El diferent context desplaça l'atenció sobre l'impacte de la paràbola: «De la mateixa manera, no és voluntat del vostre Pare del cel que es perdi un sol d'aquests petits» (Mt 18,14). L'Església està implicada en primera persona en la paràbola perquè se li confia la voluntat del Pare: que cap petit es perdi. L'Església assumeix el rostre del Pare misericordiós quan és mare a la recerca de l'ovella esgarriada: no oblida les noranta-nou ovelles a les muntanyes, sinó que s'alegra per la qual ha trobat. Es veu bé que ara la paràbola del bon pastor compromet a l'Església i als seus pastors.
Els petits que no troba espai en la societat assumeixen dret de ciutadania en la comunitat cristiana. No només són acollits, sinó que són buscats, corrent el risc de no trobar-los. A una Església que emprèn la via simple del puritanisme i de l'eficiència, Jesús contraposa una altra que posa al centre als petits. Si l'Església és on dos o tres es reuneixen en el nom de Jesús, el rostre de Crist en l'Església és el dels petits. Amb genialitat, Alessandro Manzoni va reescriure la paràbola de l'ovella trobada en narrar les trobades del Innominado amb Lucía i el cardenal Federico Borromeo. No ens podem estendre en els capítols XXI i XXII de Los Novios: els recomanem per la seva bellesa. Necessitem només que els capítols giren al voltant de la frase de Lucía quan troba al Innominado: «Déu perdona moltes coses, per una "obra de misericòrdia"».
L'afirmació impedeix al Innominado suïcidar-se, durant una nit angoixant, i l'endemà arriba al cardenal Federico. A la vegada, el cardenal reconeix la seva culpa i es recrimina perquè havia d'haver-lo buscat ell, en comptes d'esperar la visita del Innominado; i vet aquí la relectura de la paràbola: «Deixem les noranta-nou ovelles [...] estan segures a la muntanya: jo vull ara estar amb aquella que estava esgarriada. Aquelles ànimes estan ara potser molt més contentes que veient a aquest pobre bisbe. Potser Déu, que ha obrat en vosaltres el prodigi de la misericòrdia, difon-hi una alegria de la qual no coneixen encara la causa».
|
|
28/01/2016 09:00:00