A la recerca de l'ovella perduda
O les noranta-nou abandonades a si mateixes
A LA RECERCA DE L'OVELLA I DE LA DRACMA PERDUDES I TROBADES (Lc 15,1-10)
El capítol quinze de l'evangeli de Lluc està entre els més bells del Nou Testament: com a teló de fons hi ha la compassió de Jesucrist pels pecadors, explicada amb tres paràboles. Les «paràboles de la misericòrdia» (l'ovella perduda, la dracma extraviada i el pare misericordiós) se succeeixen l'una a l'altra, sense interrupció. No obstant això, és bo distingir les dues primeres paràboles no només perquè la tercera està molt més desenvolupada, sinó perquè els epílegs són diferents. Mentre que les dues primeres paràboles es tanquen amb la festa, la tercera ens deixa amb l'ai al cor: no es diu si el germà gran decideix participar en la festa per la volta del menor o es va pel seu camí. Tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a ell per escoltar-lo, i els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Qui de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert, i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan la troba, la posa a les espatlles; i arribant a casa, convida els amics i veïns, i els diu: "Veniu a celebrar amb mi, perquè he trobat l'ovella que havia perdut". Us dic que, de la mateixa manera, hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-. O, quina dona que té deu monedes de plata i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan la troba, convoca les amigues i veïnes, i diu: "Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la moneda que havia perdut". De la mateixa manera, us dic, es produeix alegria davant els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
1. Les diferents categories de pecadors
En l'època de Jesús és possible distingir quatre categories de pecadors: físics, racials, socials i morals. Sembla que ell va tenir relació amb totes les categories esmentades. La primera categoria de pecadors és física i es deu a la concepció per la qual qualsevol malformació és relacionada amb el pecat. Les malalties es veuen com a conseqüències del pecat i no com a condicions naturals. Quan Jesús cura un cec de naixement, els deixebles li pregunten si la ceguesa depèn del pecat del malalt o del dels pares (Jn 9,1-2). Més enllà de la relació entre pecat i malaltia, a la població palestina s'havia difós la idea que, ja que només Déu podia perdonar els pecats, qualsevol miracle havia de ser acompanyat amb la purificació en el temple. Jesús s'arroga el dret de purificar del pecat, com quan cura un paralític baixat pel sostre de casa (Mc 2,1-12). El gest és vist com una blasfèmia que escandalitza als presents.
La segona categoria de pecadors és racial: els estrangers eren vists com a pecadors perquè no observaven la Llei segons les tradicions jueves. En aquesta categoria entraven els samaritans i els gentils que vivien a Palestina: la submissió a la Llei de Moisès permetia alliberar d'aquesta forma de pecat. Per això als gentils no se'ls permetia entrar al Temple de Jerusalem, sinó que eren obligats a respectar els límits de la santedat del lloc, per la pena de lapidació i la contaminació del lloc sagrat. Al significat racial del terme «pecador» s'afegeix el social, adreçat als recaptadors o als cobradors d'impostos que recaptaven els impostos deguts al poder imperial. Equiparats als usurers, els publicans se sostenien amb els interessos aplicats als impostos. Entre els seus deixebles, Jesús escull a Leví, fill d'Alfeu, al qual convida a seguir-mentre treballa al banc dels impostos. Per subratllar la reintegració d'aquest grup de pecadors, Jesús explica la paràbola del recaptador i del fariseu en el temple (Li 18,9-14) en la qual ens aturarem.
L'última categoria de pecadors és ètica i comprèn als usurers i a les prostitutes. Hem pogut observar que la dona que renta els peus a Jesús a casa de Simó és una pecadora. La samaritana, amb la qual Jesús s'atura a parlar, n'ha tingut cinc, i viu amb un que no és el seu marit (Jn 4,1-30). Jesús considera que ha estat enviat a curar les ferides de tots els pecadors, sense excloure a cap. Naturalment per aquesta freqüentació és acusat de ser pecador (Jn 9,24-25) que viu amb els pecadors. Però els miracles desmenteixen l'acusació perquè un pecador no pot fer els prodigis que ell realitza: les paràboles expliquen les raons que el porten a freqüentar els pecadors.
2. El pastor i l'ovella trobada
Jesús no és el primer que escull l'àmbit del pasturatge, parlant de la relació entre el pastor i les ovelles. El profeta Ezequiel compte la llarga paràbola contra els pastors d'Israel que pot haver inspirat la paràbola de Jesús: «Oracle del Senyor Déu. Buscaré l'ovella perduda, prendré a buscar la perduda, curaré la ferida, confortaré a la malalta; tindré cura de la qual està grassa i robusta; les pasturaré amb justícia» (Ez 34,15-16). No obstant això la paràbola de Jesús és paradoxal! A l'escena hi ha un pastor que té cent ovelles; quan perd una, deixa les restants noranta-nou al desert i s'encamina a la recerca de l'ovella perduda. Un cop trobada, se la posa sobre les espatlles, torna a casa, convida els amics i demana que s'alegrin amb ell.
La paradoxa està en la pregunta amb què Jesús descriu l'elecció del pastor. Davant la pregunta de qui realitzaria una elecció així, en realitat ningú deixaria noranta-nou ovelles en el desert per buscar la perduda: s'arriscaria a quedar sense les noranta-nou deixades al desert i sense la perduda que no se sap si es trobarà. La paradoxal manera d'actuar del pastor explica el de Jesús: els que consideren o presumeixen d'estar sense pecat són com noranta-nou ovelles abandonades a si mateixes, sense pastor. El risc uneix a les noranta-nou ovelles del desert i a l'ovella perduda, amb una diferència substancial: hi ha una exigència de buscar la perduda, però es pensa que les altres estan segures.
L'alegria connecta la paràbola amb la vida: trobar l'ovella perduda és l'alegria del pastor i de Déu, que s'alegren més per un pecador convertit que per noranta-nou justos que no tenen (o s'enganyen com que no en tenen) necessitat de conversió. Xocant és la manera com Jesús entén la conversió: és fruit no del subjecte que esdevé, sinó de el fet d'actuar de Déu, que busca al qual s'ha perdut. La conversió és sempre acció de la gràcia, donada per qui es posa l'ovella trobada sobre les espatlles i torna a casa; i ja que és originada per la gràcia, la conversió exigeix ser compartida.
Als fariseus i els escribes de se'ls deixa l'elecció: si compartir l'alegria de la conversió, donada als publicans i els pecadors, o obstaculitzar, caient en la presumpció de poder quedar al desert, com un ramat sense pastor a mercè del perill. Per tant, la component humana de la conversió és important, almenys perquè les persones no són complaents com les ovelles. No obstant això, la paràbola no treu la seva moralitat a partir de l'aspecte de les noranta-nou ovelles, o de l'ovella trobada. Totes les accions són del pastor i no de les ovelles; per remarcar l'origen diví de la conversió s'afegeix la paràbola de les dracmes.
El capítol quinze de l'evangeli de Lluc està entre els més bells del Nou Testament: com a teló de fons hi ha la compassió de Jesucrist pels pecadors, explicada amb tres paràboles. Les «paràboles de la misericòrdia» (l'ovella perduda, la dracma extraviada i el pare misericordiós) se succeeixen l'una a l'altra, sense interrupció. No obstant això, és bo distingir les dues primeres paràboles no només perquè la tercera està molt més desenvolupada, sinó perquè els epílegs són diferents. Mentre que les dues primeres paràboles es tanquen amb la festa, la tercera ens deixa amb l'ai al cor: no es diu si el germà gran decideix participar en la festa per la volta del menor o es va pel seu camí. Tots els publicans i els altres pecadors s'acostaven a ell per escoltar-lo, i els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven i deien: «Aquest home acull els pecadors i menja amb ells».
Jesús els va proposar aquesta paràbola: «Qui de vosaltres té cent ovelles i en perd una, ¿no deixa les noranta-nou al desert, i va a buscar la perduda fins que la troba? I quan la troba, la posa a les espatlles; i arribant a casa, convida els amics i veïns, i els diu: "Veniu a celebrar amb mi, perquè he trobat l'ovella que havia perdut". Us dic que, de la mateixa manera, hi haurà més alegria al cel per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-. O, quina dona que té deu monedes de plata i en perd una, no encén una llàntia i escombra la casa amb tota cura fins que la troba? I quan la troba, convoca les amigues i veïnes, i diu: "Alegreu-vos amb mi, perquè he trobat la moneda que havia perdut". De la mateixa manera, us dic, es produeix alegria davant els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix».
1. Les diferents categories de pecadors
En l'època de Jesús és possible distingir quatre categories de pecadors: físics, racials, socials i morals. Sembla que ell va tenir relació amb totes les categories esmentades. La primera categoria de pecadors és física i es deu a la concepció per la qual qualsevol malformació és relacionada amb el pecat. Les malalties es veuen com a conseqüències del pecat i no com a condicions naturals. Quan Jesús cura un cec de naixement, els deixebles li pregunten si la ceguesa depèn del pecat del malalt o del dels pares (Jn 9,1-2). Més enllà de la relació entre pecat i malaltia, a la població palestina s'havia difós la idea que, ja que només Déu podia perdonar els pecats, qualsevol miracle havia de ser acompanyat amb la purificació en el temple. Jesús s'arroga el dret de purificar del pecat, com quan cura un paralític baixat pel sostre de casa (Mc 2,1-12). El gest és vist com una blasfèmia que escandalitza als presents.
La segona categoria de pecadors és racial: els estrangers eren vists com a pecadors perquè no observaven la Llei segons les tradicions jueves. En aquesta categoria entraven els samaritans i els gentils que vivien a Palestina: la submissió a la Llei de Moisès permetia alliberar d'aquesta forma de pecat. Per això als gentils no se'ls permetia entrar al Temple de Jerusalem, sinó que eren obligats a respectar els límits de la santedat del lloc, per la pena de lapidació i la contaminació del lloc sagrat. Al significat racial del terme «pecador» s'afegeix el social, adreçat als recaptadors o als cobradors d'impostos que recaptaven els impostos deguts al poder imperial. Equiparats als usurers, els publicans se sostenien amb els interessos aplicats als impostos. Entre els seus deixebles, Jesús escull a Leví, fill d'Alfeu, al qual convida a seguir-mentre treballa al banc dels impostos. Per subratllar la reintegració d'aquest grup de pecadors, Jesús explica la paràbola del recaptador i del fariseu en el temple (Li 18,9-14) en la qual ens aturarem.
L'última categoria de pecadors és ètica i comprèn als usurers i a les prostitutes. Hem pogut observar que la dona que renta els peus a Jesús a casa de Simó és una pecadora. La samaritana, amb la qual Jesús s'atura a parlar, n'ha tingut cinc, i viu amb un que no és el seu marit (Jn 4,1-30). Jesús considera que ha estat enviat a curar les ferides de tots els pecadors, sense excloure a cap. Naturalment per aquesta freqüentació és acusat de ser pecador (Jn 9,24-25) que viu amb els pecadors. Però els miracles desmenteixen l'acusació perquè un pecador no pot fer els prodigis que ell realitza: les paràboles expliquen les raons que el porten a freqüentar els pecadors.
2. El pastor i l'ovella trobada
Jesús no és el primer que escull l'àmbit del pasturatge, parlant de la relació entre el pastor i les ovelles. El profeta Ezequiel compte la llarga paràbola contra els pastors d'Israel que pot haver inspirat la paràbola de Jesús: «Oracle del Senyor Déu. Buscaré l'ovella perduda, prendré a buscar la perduda, curaré la ferida, confortaré a la malalta; tindré cura de la qual està grassa i robusta; les pasturaré amb justícia» (Ez 34,15-16). No obstant això la paràbola de Jesús és paradoxal! A l'escena hi ha un pastor que té cent ovelles; quan perd una, deixa les restants noranta-nou al desert i s'encamina a la recerca de l'ovella perduda. Un cop trobada, se la posa sobre les espatlles, torna a casa, convida els amics i demana que s'alegrin amb ell.
La paradoxa està en la pregunta amb què Jesús descriu l'elecció del pastor. Davant la pregunta de qui realitzaria una elecció així, en realitat ningú deixaria noranta-nou ovelles en el desert per buscar la perduda: s'arriscaria a quedar sense les noranta-nou deixades al desert i sense la perduda que no se sap si es trobarà. La paradoxal manera d'actuar del pastor explica el de Jesús: els que consideren o presumeixen d'estar sense pecat són com noranta-nou ovelles abandonades a si mateixes, sense pastor. El risc uneix a les noranta-nou ovelles del desert i a l'ovella perduda, amb una diferència substancial: hi ha una exigència de buscar la perduda, però es pensa que les altres estan segures.
L'alegria connecta la paràbola amb la vida: trobar l'ovella perduda és l'alegria del pastor i de Déu, que s'alegren més per un pecador convertit que per noranta-nou justos que no tenen (o s'enganyen com que no en tenen) necessitat de conversió. Xocant és la manera com Jesús entén la conversió: és fruit no del subjecte que esdevé, sinó de el fet d'actuar de Déu, que busca al qual s'ha perdut. La conversió és sempre acció de la gràcia, donada per qui es posa l'ovella trobada sobre les espatlles i torna a casa; i ja que és originada per la gràcia, la conversió exigeix ser compartida.
Als fariseus i els escribes de se'ls deixa l'elecció: si compartir l'alegria de la conversió, donada als publicans i els pecadors, o obstaculitzar, caient en la presumpció de poder quedar al desert, com un ramat sense pastor a mercè del perill. Per tant, la component humana de la conversió és important, almenys perquè les persones no són complaents com les ovelles. No obstant això, la paràbola no treu la seva moralitat a partir de l'aspecte de les noranta-nou ovelles, o de l'ovella trobada. Totes les accions són del pastor i no de les ovelles; per remarcar l'origen diví de la conversió s'afegeix la paràbola de les dracmes.
|
|
21/01/2016 09:00:00