A l'espera

El final d'aquesta vida s'il·lumina d'una manera molt diferent quan simplement la considerem des d'una perspectiva natural o quan és fruit de la llum de la fe. De la mateixa manera que l'inici de l'existència és per al creient un do de l'amor creador de Déu, la seva mort és el naixement de la vida eterna que va començar en el baptisme. Els que són "ciutadans del cel" (Fl 3,20), els que viuen com "estrangers i forasters" en aquest món (1 Pe 2,11), s'alegren quan els arriba "l'hora de passar al Pare" (Jn 13,1).

Sant Pau afirma "Per a mi viure és Crist i morir guany. D'altra banda, si viure en aquest món em suposa treballar amb fruit, què he de triar? No ho se. Les dues coses tiren de la mi "(Fl 1,21-23). "Sabem que mentre el cos sigui el nostre domicili, estem bandejats del Senyor, perquè caminem en fe i no en visió. Malgrat tot, estem animosos, encara que preferiríem el desterrament lluny del cos i viure amb el Senyor "(2Co 5,6-8).

Sant Ignasi d'Antioquia deia, proper al martiri: "Ara us escric amb ànsia de morir. El meu amor està crucificat i no queda ja en mi foc que busqui alimentar-se de matèria, sí, en canvi, una aigua viva que murmura dins meu i des del més íntim em diu: "Vine al Pare". (Rm 7,2). Respecte del judici particular, el Catecisme ens expressa la fe de l'Església: "La mort posa fi a la vida de l'home com a temps obert a l'acceptació o rebuig de la gràcia divina manifestada en Crist".

El Nou Testament parla del judici principalment en la perspectiva de la trobada final amb Crist en la seva segona vinguda. Però també assegura reiteradament l'existència de la retribució immediata després de la mort de cada un com a conseqüència de les seves obres i de la seva fe.

La paràbola del pobre Llàtzer (Lc 16,22) i la paraula de Crist a la Creu al bon lladre (23,43), parlen d'un últim destí de l'ànima (Mt 16,26), que pot ser diferent per a uns i per a altres. Les "beneïdes ànimes del purgatori" són efectivament beneïdes, ja que han mort en la gràcia de Déu i estan certes de la seva salvació eterna. En efecte, "els que moren en la gràcia i en l'amistat de Déu, però imperfectament purificats, tot i tenir la salvació assegurada, sofreixen després de la seva mort una purificació, a fi d'obtenir la santedat necessària per a entrar al goig del cel "(Catecisme 1030).

Però sobretot el purgatori ve exigit per l'amor. Una ànima no podria patir presentar-se davant el Déu amor tacada de pecat i li significaria un gran turment. Sabem que molts sants han experimentat aquesta veritat amb una vivesa extraordinària. El purgatori és amor, és foc d'amor, és immensa pena d'amor a Déu, ja guanyat per la gràcia, i encara inassequible en la seva glòria.

L'Església ha cregut sempre en el purgatori, i per això des dels seus orígens ha ofert sufragis pels difunts, com es veu en antics epitafis, escrits i litúrgies. La fe en el purgatori porta per a l'espiritualitat cristiana dues conseqüències de notable importància. La primera, l'horror al pecat, encara que aquest sigui lleu, la urgència d'expiar el pecat portant amb paciència les penes de la vida. La segona, la caritat cap als difunts. En efecte, la caritat cristiana ha d'estendre la seva sol·licitud no només pels vius, també pels difunts. D'altra banda els cristians sabem per la fe, certament, que "el Fill de l'home ha de venir en la glòria del seu Pare, amb els seus àngels, i llavors donarà a cadascú segons les seves obres".

El judici universal passarà quan torni Crist gloriós (Catecisme 1040). I llavors es subjectarà a Crist de manera absoluta la creació sencera, "perquè sigui Déu tot en totes les coses" (1 Cor 15,23-28). A la turbulenta història del nostre món plena de llums i ombres l'última paraula la tindrà Crist. És Crist qui revela als homes que després de la mort hi haurà una resurrecció universal. Fins que arribi Jesús la mort era una porta fosca, un abisme desconegut i temible.

En els temps de Jesús, entre els jueus no hi havia una creença general i ferma sobre la resurrecció, ja que uns creien en ella i altres, com els saduceus, no. Per als grecs era una idea absurda, i fins i tot alguns cristians nous van tenir dificultat a acceptar-la. Però Jesús ressuscitat és també la resurrecció i la vida eterna dels morts (Jn 6,39-54). Ell ensenya amb seguretat total que tots els homes, justos i pecadors, ressuscitaran en l'últim dia, i sortiran dels sepulcres "els que han obrat el bé per a la resurrecció de vida, i els que han obrat el mal per a la resurrecció de condemnació "(Jn 5,29).

Els Apòstols de Jesús van anunciar la resurrecció amb energia i insistència, considerant-la una de les claus fonamentals del missatge evangèlic. En efecte, els cristians "som ciutadans del cel, d'on esperem que vingui el Salvador, el Senyor Jesucrist, que transformarà el nostre cos miserable assemblant-se al seu cos gloriós, en virtut del poder que té per sotmetre així totes les coses" (Fl 3 , 20-21). És veritat, com adverteix el Catecisme, que "des del principi la fe cristiana en la resurrecció ha trobat incomprensions i oposicions". "En cap punt la fe cristiana troba més gran contradicció que en la resurrecció de la carn" (sant Agustí, Salm. 88, 2,5)

S'accepta molt comunament que, després de la mort, la vida de la persona humana continua d'una manera espiritual. Però com creure que aquest cos, tan manifestament mortal, pugui ressuscitar a la vida eterna? I no obstant això, aquesta és precisament la fe cristiana en la resurrecció dels morts. Hi ha, per tant, una escatologia intermèdia, que es refereix només a l'ànima, i una escatologia plena, referida a l'ànima i al cos; la primera s'inicia amb la mort, la segona en l'últim dia, quan vingui Crist.

La glòria dels justos ressuscitats serà una cosa que queda més enllà del que la ment humana pot imaginar, concebre i expressar. Jesucrist té pels homes un amor tan gran que, arriscant la pròpia vida, els assegura sovint que a causa dels seus pecats poden condemnar eternament a l'infern. I és de notar que mentre Jesús al·ludeix a l'evangeli amb molta freqüència a l'infern, tal al·lusió és relativament infreqüent en els escrits dels Apòstols. Potser la raó sigui que Jesús en la seva predicació tractava de suscitar la fe en uns homes moltes vegades hostils a l'Evangeli; mentre que els escrits apostòlics es dirigien als creients, ja santificats per l'Esperit. També els apòstols prediquen sobre l'infern, sobretot quan veuen amenaçada en els fidels l'obediència a l'Evangeli del Senyor.

El temor de l'infern ha d'estar, doncs, integrat en l'espiritualitat cristiana, sempre moderat per la confiança en la misericòrdia de Déu. "Els que moren en la gràcia i l'amistat de Déu i estan perfectament purificats, viuen per sempre amb el Crist. Són per sempre més semblants a Déu, perquè el veuen tal com és (Catecisme 1023). El Nou Testament ens presenta el cel com un premi etern que han de rebre els que romanguin en Crist.

El cel és un tresor inalterable, guanyat en aquest món amb les obres bones. Déu ens ha revelat el cel servint-se també d'algunes imatges i paràboles. Jesús parla de vegades del cel com d'un convit de noces (Mt 22,1-14), on ell s'uneix a la humanitat com a Espòs, i en el qual es beu el fruit de la vinya (26,29). El cel pot també contemplar-se com "la Ciutat Santa, la Nova Jerusalem" (Ap 21-22).

L'apòstol sant Joan la descriu així com una dona bellíssima, adornada per al seu espòs. El cel és la vida eterna. La vida eterna és Crist mateix i hi tenen accés els que viuen de Crist (Jn 6,57) "Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir" (Jn 10,10). El que passa és que "la vostra vida està amagada amb Crist en Déu. Quan es manifesti Crist, la vostra vida, també vosaltres us manifestareu gloriosos amb ell "(Col 3,34). El cel és estar amb Crist. El mateix Jesús revela que el cel per a l'home és estar amb ell. "Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell i ell mi" (Ap 3,20). "Quan hi hagi anat i us hagi preparat un lloc, tornaré i us prendré amb mi, perquè on jo, estigueu també vosaltres" (Jn 14,3).

L'Església viu a l'espera del Senyor esperant la feliç esperança i la manifestació esplendorosa del gran Déu i salvador nostre, Jesucrist (Tit 2,13). L'Església espera a Crist com el servent la volta del seu senyor. I "mentre esperem la gloriosa vinguda del nostre Salvador Jesucrist", tots els fidels -del cel, de la terra i del purgatori- estem units en la comunió dels sants, la manifestació principal es dóna en l'Eucaristia.