Sempre volem més

Ens és molt difícil, en la nostra experiència quotidiana, distingir entre desitjar i voler, entre les tendències sensibles o desitjos i les tendències intel·lectuals del voler. No obstant això la nostra pròpia experiència ens ensenya que podem voler una cosa gairebé desitjar. D'altra banda sabem discernir entre allò que és voluntari i el que és involuntari.

Perquè una acció sigui plenament voluntària es necessita que el principi del qual provingui sigui intrínsec, que el subjecte que la realitza no sigui violentat i que, a més, tingui un cert coneixement de la fi de l'acció. Com afirma Aristòtil en la seva Ëtica a Nicómaco, voluntari és únicament "allò el principi està en un mateix i que coneix les circumstàncies concretes de l'acció".

No són els mateixos els "actes de l'home", és a dir, les coses que ens passen, com per exemple, sentir fam, que els "actes humans" que pròpiament són les accions de les quals la persona és responsable. L'objecte propi de la voluntat és el bé, defensat prèviament per la intel·ligència. Com diu l'adagi "res és volgut que no hagi estat prèviament conegut".

Les coses no són bones perquè siguin estimades sinó que són estimades perquè són bones. Aquí s'obre un conegut debat entre què anomenem bé ontològic i bé moral, ja que el nostre coneixement capta com bo pot no correspondre amb un bé real.

Però seguirà sent cert que la voluntat vol únicament el que percep com a bo, almenys com a bo per a ella. L'acció moralment més perversa li sembla bé a aquell que la realitza, perquè la seva voluntat troba en ella un fi desitjable.

D'alguna manera, la voluntat està necessàriament inclinada al bé, per aquest motiu no pugui escollir el mal en si mateix. En aquest sentit, pot distingir entre la "voluntas ut natura" i la "voluntas ut ratio". La primera és la inclinació al bé en general que no podem modificar, i per la qual la voluntat té necessitat de triar sempre el que percep com a bo; en canvi la segona -la "voluntas ut ratio" -, afecta l'elecció dels mitjans per aconseguir la felicitat i aquí tenim la possibilitat de triar entre un bé o un altre.

Pròpiament la llibertat, pel que fa possibilitat d'elecció, pertany a la "voluntas ut ratio", però quan "voluntas ut natura", la nostra llibertat està determinada a triar, no pot no triar, o, com s'ha expressat en part de la filosofia contemporània, "estem condemnats a ser lliures".

Desitgem ser feliços però no ho escollim. Només escollim com ser-ho. La voluntat davant de qualsevol bé finit es queda indeterminada. Igual que succeïa amb l'enteniment, també la nostra voluntat presenta una capacitat de reflexió, no en el sentit de coneixement sinó en el sentit de "volta sobre el seu propi acte lliure".

Efectivament la voluntat no coneix el seu acte però sí que vol el seu propi voler. És més, podem dir que la voluntat sempre vol. Fins i tot per no voler la voluntat ha de voler no voler. Aquesta reflexió o volta sobre la nostra pròpia decisió demostra l'espiritualitat de la voluntat, de la mateixa manera que la tornada sobre els nostres propis actes de pensament, o adonar-se que pensem nosaltres mentre pensem el món, ens va apropar també a l'espiritualitat de l'enteniment.

Igualment trobem un altre dels trets que identifiquen la nostra espiritualitat en el fet que la voluntat no depengui de coordenades espai-temporals. És cert que el fet d'estimar es dóna sempre en algun espai i en algun moment temporal, però no depèn d'ells. Es tracta d'un acte que transcendeix l'horitzó espai-temporal.

Aquesta transcendència dels nostres actes mentals demostra que l'ànima humana està instal·lada a l'horitzó entre el temps i l'eternitat, és a dir, ocupa un lloc privilegiat dins de l'ontologia dels ens espirituals. Els nostres actes voluntaris poden créixer o disminuir per la intensitat amb què els volem, fet que tampoc passa en res que sigui purament material.

La superació de l'horitzó temporal com la no dependència respecte de l'espai demostra l'espiritualitat de l'acte voluntari. També la voluntat, com li passava a l'enteniment, es pot moure per assolir valors abstractes, com són l'honor o la justícia.

Tots aquests trets posen en evidència que el subjecte capaç de l'acte voluntari és una persona espiritual capaç de transcendir el nivell purament sensible. Potser un dels aspectes en què detectem la "infinitud", almenys potencial, del nostre acte lliure, és que cap bé creat arriba a satisfer del tot el nostre desig de felicitat que és sempre infinit.

Sempre volem més i la nostra voluntat no troba en res creat el seu destí transcendent. Tant l'enteniment com la voluntat són facultats presents en la persona humana que interactuen entre elles, ja que convé no oblidar la unitat del subjecte que les posseeix i a través de les quals actua. És sempre la persona la que actua a través d'elles.